No sé ben bé què dir del Permagel de l’Eva Baltasar. És un llibre singular. És provocador. És diferent. Té un estil i una línia pròpia que el fa especial.
Les primeres pàgines em van desconcertar. Fins al punt que no sabia si continuar llegint o tornar-lo a la bíblio. Però el moment ha durat poc. A penes el primer versicle. Després, hi he entrat. O m’hi ha capbussat ella, l’autora, prenent un estil un pèl menys exigent, més proper. I des d’aquí, un ja no s’aturaria. Es pot llegir d’una tirada. Si es té el temps, gairebé costa no fer-ho. T’atrapa. T’atrapa tan intensament, que resulta estrany.
Per què és estrany? Perquè no hi ha trama. El temps va endavant i endarrere sense cap criteri. Ens presenta el seu univers a pinzellades. Ara li dedica un minicapítol a una nòvia. Ara a una altra. Ara a la germana. Als pares. Ara torna a la germana. Després torna a la nòvia d’abans. I així, repassant pinzellades, completant fesomies, dona forma a les figures, que es van tornant més esfèriques, riques i reals. A pinzellades, va pintant tot un microcosmos ric i quotidià on qualsevol pot trobar similituds amb el propi entorn.
Eva Baltasar tria una història, un personatge i una forma provocadora. Resulta difícil imaginar que, almenys el personatge central, no sigui completament autobiogràfic. Una lesbiana que parla obertament de sexe, de les seves parelles i de la seva sensualitat. Que somia insistentment en suïcidar-se. Que menysprea la major part de la seva família. I que ho fa tot amb tanta energia, tanta naturalitat i tan poca vergonya, que resulta sorprenent. La manera d’expressar-se i de fer aixecar celles al lector m’ha fet pensar en una Amélie Nothomb a la catalana.
L’abundància i la desinhibició amb que tracta la seva sexualitat, em fa sentir curiositat. En cap cas aprensió o incomoditat. Però en adonar-me’n, em preguntava si ho llegiria amb la mateixa tranquil·litat si el protagonista fos home. No em produiria més rebuig, més distància? I, alhora, a una lectora dona i heterosexual, li provoca cap incomoditat? Vergonya? Aconsegueix, aquesta versió nostrada de la Nothomb, escandalitzar lectores?
Al darrer gir de pàgina, l’editor anuncia que és el primer exemplar d’una trilogia. Ja podria haver-ho publicat tot d’una vegada. Així jo podria seguir girant pàgines, atrapat per aquest microcosmos Baltasar, hipnòtic i trencat. M’hauré d’esperar.
He arribat al teu blog buscant Permagel i Amelie Nothomb, perquè m’ha passat el mateix que a tu, m’han semblat molt iguals, almeys al prencipi, i volia saber si algú més tenia aquest deja vu. gràcies!
Sí. Em va semblar una connexió molt evident. Tinc pendent Boulder, encara… A veure quina veu hi trobem a dins 🙂
Gràcies pel comentari!