Tenia pendent algun llibre de Jorge Amado. Quan vaig trobar una edició de butxaca de Capitães da Areia, de forma inesperada a una llibreria de Milà, la decisió va ser fàcil: tenia el llibre d’Amado i tenia un souvenir de viatge. Dos per un.
Els capitans de la sorra són un grup de nens abandonats i sense llar, que s’arrepleguen a una vella casa mig derruïda a la sorra de la platja de Salvador de Bahia. Malviuen junts, dormen junts i junts tenen cura d’ells mateixos, com en una mena de gran família, sobrevivint a base de petits furts.
Jorge Amado construeix una imatge romàntica, pràcticament idíl·lica, de la vida d’aquests Capitães da areia. Dibuixa els trets de set o vuit d’aquests nens, que centren les històries de la novel·la. Novel·la o, segons com, més aviat una successió de narracions en ordre cronològic, petites històries, petites aventures, a través de les quals els identifiquem i, de pas, imaginem la vida quotidiana de la ciutat a principis de segle, quan el propi Jorge Amado hi vivia com a estudiant universitari.
La narració és planera. Gairebé infantil, de vegades. El nens que -com repeteix Amado una vegada i una altra- són com homes, en realitat són molt nens. Són nens perquè no tenen cap pecat propi. Perquè tota la maldat que generen no és seva, sinó empeltada per la societat de la que són víctimes. Robar, enganyar, pegar o violar són, en mans dels capitans de la sorra, poc més que anècdotes disculpables o accidents inevitables, provocats per la misèria en la que es veuen forçats a viure.
Pedro Bala n’és líder. Una mena de Huckelberry Finn portant el timó de tot un vaixell ple de Huckelberry Finns. Una nena apareixerà ja avançat el llibre. La Dora. L’heroïna, mare, germana i dona de tots els capitans. En Sem-Pernas és més víctima que els altres perquè és més dolent. I és més dolent perquè és més víctima. João Grande és l’encarnació del negre bo. En Pirulito, l’esperança de redempció en clau cristiana. El Gato, un gigoló en pràctiques. En Boa-Vida, el vividor que, guitarra en mà, omplirà Bahia de cançons. El Professor, la veu i el pinzell que se’n surt, que n’escapa, que en portarà el testimoni més enllà. I al final, molt al final, apareix un universitari, que ajudarà a conduir la vocació del Pedro Bala, el líder, el capità dels capitans, cap al seu destí: liderar pobres, miserables i víctimes, com ha ha fet amb els nens, afegint la capa política i sindicalista. Aquest universitari, segurament, és l’alter ego d’Amado, que no ha pogut evitar aparèixer en la història.
Capitães da areia és un llibre senzill. Un conte. Una faula de comunisme infantil, de socialisme utòpic. És deliciosament maniqueu. Curiosament magnètic. Pàgina rere pàgina, la sorra de la platja d’aquells molls abandonats es van fent propera, natural i familiar. Un acaba el llibre i gira encara una pàgina més, per veure si potser hi ha una altra petita història, un altre capítol, una altra aventura. Però no. Fins aquí. Fi del conte. Fi de la faula. Fi de la innocència.
