Tants cops li he sentit a l’Anna parlar meravelles del Lemaitre que algun dia havia de llegir-me’n un. Recursos inhumans semblava una bona opció, ja que s’aparta de la novel·la negra i de misteris que sol conrear. Tastet de Lemaitre, doncs.

De fet, el llibre comença molt bé. Coneixem l’Alain Delambre, un protagonista que en cap cas sembla capaç de protagonitzar cap heroïcitat. Quatre anys enrere, la vida de l’Alain va descarrilar. De la manera més prosaica. Va ser despatxat. Després d’una sòlida carrera com a director de recursos humans, es trobava al carrer amb més de cinquanta anys. Després de tota una vida interpretant el paper d’home, pare, espòs i treballador anònimament exemplar, es queda sense guió. Després d’haver estat el perfecte ciutadà del sistema industrial del segle XX, es troba patint les incoherències de l’economia i la societat del XXI.

Durant quatre anys, la vida, la imatge i l’autoestima de Delambre s’ha anat demacrant. Una miqueta més cada dia. De forma gairebé imperceptible però inexorable. Ja no té esperança. Només inèrcia. Correcció. Contrició. Seria capaç de deixar-se ofegar, deixar-se morir, com una granota que mor bullida dins una olla que pugi de temperatura poc a poc. Així és Delambre. Una víctima derrotada pel sistema. Una víctima minúscula, que caurà poc a poc, descendint per l’escala social de la mateixa manera que hi havia ascendit: perquè el món li conduïa.

Però quatre anys després, el seleccionen com a finalista per a una feina. Una feina que li escau. Una feina que sap fer. Una feina que li negarien 99 de cada 100 responsables de contractació. Perquè ningú contracta sèniors amb quatre anys d’atur a l’esquena. Aquesta possibilitat el desperta. L’activa. S’hi il·lusiona. S’hi esforça. Li donen una il·lusió que ja no esperava. I quan descobreix que tot plegat és un muntatge, explota.

És fins aquí que la novel·la em funciona. A partir d’aquí, deixa de ser una novel·la de personatges. Ja no se centra en la degradació d’una família víctima de l’atur i la depressió. Ja no. Quan l’Alain explota, passa de víctima a heroi. La història de proximitat i sintonia que havia anat aixecant-se entre les meves mans es converteix, de sobre, en una pel·lícula de lladres i serenos. Apareixen armes, violència, acció, ensurts, estratagemes, criminals, assassins… Apareixen llàgrimes, crits, sang i ossos trencats. La novel·la es transforma en un guió de cinema. I se’n va. Se’n va lluny. Perd versemblança tot el que guanya en acció.

I sí, un segueix passant pàgines. Perquè ja que hi ets, vols saber com acaba. Però ja no t’hi pots identificar. Ja no t’expliques perquè fa les coses. Intentes passar per alt algunes inconsistències en la motivació del personatge. Fer la vista grossa a l’incoherent evolució de l’Alain, abans víctima anònima, ara heroi pel·liculer. Tots els personatges que apareixen al seu voltant són plans, unidimensionals. Tots són comparses de l’odissea de l’Alain. I l’odissea de l’Alain ja és només seva, ja no és la de ningú més.

Segur que molts lectors consideraran que a les primeres cent o cent-cinquanta pàgines de la novel·la no hi acaba de passar res. Que són lentes. Que són un preàmbul més o menys necessari per conduir-nos a l’acció, a la trama de debò, amb segrestos, presó, amenaces i assassinats. Per a mi, és al contrari. Les últimes dues-centes pàgines són un epíleg una mica forçat, relativament sobrer. Hi transito entretingut, és cert. Les pàgines passen de pressa. Però a mesura que les giro, estic cada cop menys esperançat per recuperar la vibrant proximitat que l’Alain Delambre transmetia quan podia ser una persona que va al cine a veure una pel·lícula de lladres i serenos. Però no, això ja no torna a passar. Quan l’Alain Delambre s’aixeca de la butaca del cinema i salta dins la pel·lícula, deixa d’interessar-me. I si em quedo assegut a la meva, esperant-me que s’acabi, és més per inèrcia que per convenciment.