Bolaño és un d’aquells autors que m’agradaria que m’agradessin més. Haver-lo llegit més, haver-lo llegit abans, haver-lo llegit bé. Però tot acaba apuntant a un 2666 que se’m fa una muntanya. I el record de la lectura de Los detectives salvajes -inconnexa, desconcertant, genial per moments però insofrible per pàgines i més pàgines- encara em pesa. Massa infrarealisme per a mi, suposo. Per això, abans d’encetar el totxo o la lectura heroica de l’estiu, vaig agafar una de les novel·letes de Bolaño, gairebé a l’atzar: La pista de hielo.

En comparació amb Los detectives salvajes, La pista de hielo sembla gairebé d’un altre autor. O com si l’hagués escrit un dels seus personatges, més aviat. Hi ha coordenades geogràfiques i temporals que hi encaixen, amb protagonistes que estan a mig camí entre Catalunya, Xile i Mèxic. Però fins aquí les semblances. Aquí no hi ha pedanteria, metaliteratura, crítica cultural, paràgrafs xops de mezcal ni torrentades de personatges sense continuïtat. La pista de hielo és una novel·la curta, simple i lineal, amb una retirada a novel·la negra.

La novel·la gira al voltant d’un crim que uneix diversos personatges més o menys pintorescos: un mexicà (Remo Morán), un xilè (Gaspar Heredia) (o potser són dos xilens-mexicans) i un català (Enric Rosquelles) formen els angles del triangle. Els costats que uneixen aquests vèrtexs són tres dones: la Nuria, la Caridad i la Carmen. Així com l’origen és clau en els personatges masculins, no ho és tant en els femenins (tot i que podem imaginar que són catalanes o espanyoles). No sé si interpretar això de cap manera. Potser perquè els tres homes són personatges basats en persones reals i les tres dones són imaginació literària. O no.

L’acció de La pista de hielo se situa a un poble indeterminat de la costa brava, al que Bolaño anomena “Z” per no identificar-lo enlloc de forma concreta. Bona part de les escenes tenen lloc a un càmping, que aquest cop sí que té nom i es diu Stella Maris. Que Bolaño treballés alguns anys a un càmping anomenat Estrella de Mar a Castelldefels i que visqués molts anys a Blanes ajuden a situar geogràficament la novel·la. Algunes referències més, poc vetllades, ajuden a situar encara més a Remo Morán com el personatge més proper a la pròpia biografia de Bolaño.

Estructuralment, el més original de la novel·la és que està escrita amb tres veus narradores (Remo, Gasparín i Enric). En tots tres casos, el registre és com si fos una crònica o una confessió a un públic imprecís (policia, audiència, jurat popular…). Capítols curts on s’alternen els narradors, serveixen per anar desgranant la història, com si fos un recompte, ordenat cronològicament. Així, descobrirem el perfil llefiscós de l’Enric, buròcrata i factòtum de l’administració local de Z. El caràcter somiador, derrotat i rodamons de Gasparín, un poca-pena que, al final, és l’únic que obté el que vol. I la figura intermèdia del Remo, que ja no és poeta, que ja no és miserable i que ha acabat per no ser d’enlloc. Al seu costat, la Carmen, una cantant que es guanya la vida fent de pidolaire per les terrasses de Z; la Nuria, una bellíssima patinadora de nivell olímpic que desperta la cobdícia i provoca la perdició del buròcrata; i la Caridad, una víctima imprecisa de la vida de la que a penes sabrem gaire cosa.

Des del principi sabem que s’ha comès un assassinat, tot i que no sabem de quina de les dones. Sense recórrer al suspens ni als cliff-hangers de la novel·la policíaca actual, Bolaño va deixant anar pistes. Potser perquè des del principi vaig suposar que la víctima era la Núria, la meva curiositat de mal lector de novel·la negra vagarejava desinteressadament preguntant-se qui era l’assassí. Al final, però, [spoiler’s alert!], ni la víctima és la Nuria (seria la Carmen), ni l’assassí és cap dels tres angles del triangle, sinó un altre poca-pena que es passeja pels marges de la trama (un tal Recluta).

La novel·la no aprofundeix en els personatges, però sí que aconsegueix transmetre un paisatge coral, mestís i acolorit. Tot fa olor d’estiu i, de fet, la història dura un estiu. La ubicació del càmping i del poble de la costa, travessada de turistes, funcionaris i treballadors de temporada, em resulta familiar i entranyable. Segurament, la mateixa història sense aquests elements de context i situació, se’m faria menys atractiva. Descobrir-hi Bolaño, la barreja d’autor i personatge, rere diverses referències vitals, també m’agrada i m’ajuda a pensar que, amb poc menys de 200 pàgines fàcils, ara puc dir que l’he llegit una mica més i que el tolero una mica millor. Del 2666, però, encara, ni parlar-ne.