Quan un enfila les últimes trenta o quaranta pàgines de El ala izquierda, el primer volum de la trilogia Cegador, de Mircea Cărtărescu, espera que, d’alguna manera, en algun gest de generositat, d’empatia cap al lector, l’autor tanqui quelcom d’alguna manera. Que li doni alguna raó per encetar el segon volum. Que li permeti construir-se una idea més o menys rodona i deliberada del que ha llegit durant més de 400 pàgines. Però no. No hi ha gest. No hi ha generositat ni empatia ni fil conductor. No hi ha més que paraules. Paraules i més paraules que trenen frases inconnexes dins paràgrafs desarticulats i plens de metàfores i imatges tan puntualment poderoses com aparentment capricioses.

En el fons, és coherent que sigui així. Tot el llibre és així. Un immens quadre fet de pinzellades que se superposen, unes sobre les altres, una vegada i una altra, sense dibuixar res concret. Un quadre enorme que em recorda les pintures més fosques, complexes i tenebroses de Hieronymus Bosch (El Bosco), plenes de petites figures que no es toquen, que no expliquen cap història en particular però que n’expliquen moltes de fragmentades, somiadores, irreals, impenetrables, absurdes. Com si el quadre s’hagués pintat i repintat, trencat i recompost per llocs diferents, com un inacabable patchwork d’escenes barroques, viscerals i dramàtiques.

El llibre de Mircea Cărtărescu, ve a dir la contraportada, és poc menys que l’hòstia en patinet. Diu que “se ha convertido en uno de los éxitos más sólidos de la literatura europea actual, y en un best seller literario desde el mismo momento de su publicación”. Una frase així em descol·loca. M’obre tres hipòtesis: (a) qui ha fet la contraportada no només no sap de què parla, sinó que no s’ha llegit el llibre; (b) tot és una enganyifa editorial i una presa de pèl cultureta i esnob; o (c) soc un lector pèssim que no sap apreciar una meravella literària quan li cau a les mans, tot i que sigui un best seller subito i, per tant, milers de persones sí que ho hagin sabut valorar com cal. Qualsevol hipòtesi és bona. Jo, però, com que no puc provar ni la ‘a’ ni la ‘c’, sospito de la ‘b’, que és la única que es basa en la meva pròpia lectura del llibre. Sospito, sí, que rere el fenomen editorial de Cărtărescu el que hi ha és pretensió, exageració i esnobisme. Perquè no pot ser. No pot ser que una madeixa de paraules, frases i escenes sense sentit siguin un prodigi literari. I si això no és un prodigi literari, si això no és un genialitat descomunal d’una mena de nou Kafka transilvà, aleshores no és més que un esperpent, una col·lecció de focs d’artifici o una successió de situacions estrambòtiques i mots altisonants.

Què hi ha dins el llibre, camuflat entre tanta confusió i desori? Un relat estrany, discontinu, que fa de mal resumir. D’una banda, trobem fragments de la infància i l’adolescència de l’autor, que es pinta a ell mateix com un personatge feble i turmentat, solitari i malaltís. Una vegada rere una altra se situa a la seva habitació, mirant per la finestra, escrivint sobre fulls desendreçats i amb els peus sobre el radiador, cremant-se’ls. Alguns d’aquests episodis adopten un registre narratiu més clàssic, com quan és ingressat un parell de cops a l’hospital i els personatges que hi coneix agafen una certa continuïtat. Són, però, escenes aïllades i inconnexes, que no aconsegueixen arribar a trobar un sentit més enllà d’elles mateixes i que no contribueixen a construir un personatge amb una història pròpia, un repte o un recorregut que es faci dins el marc del llibre.

El llibre s’estructura en tres grans blocs. El del mig és el més homogeni i se centra exclusivament en la figura de la mare de l’autor, la Maria. La Maria/mare és el personatge principal del llibre, més enllà del mateix autor/narrador. En aquest bloc central, en coneixerem diversos moments, diverses peripècies, que no només la dibuixen a ella sinó que també pinten, amb pinzellades gruixudes, un seguit d’instantànies de la Bucarest d’entre els anys quaranta i el naixement del Mircea (Cărtărescu), l’any 1956. Aquestes instantànies de la ciutat, de la Romania urbana, ocupada successivament pels alemanys i després pels russos, que s’empelten de manera inevitable en la nova vida urbana de la Maria, són, per mi, el millor del llibre. Potser perquè és on la narració assoleix una mínima linealitat i el personatge central i els que l’acompanyen tenen una certa coherència i continuïtat. Mircea i Maria són els elements més sòlids d’una llibre on tota la resta navega d’una forma que a mi em resulta desconcertant i, segons com, enutjosa.

Perquè dins el llibre trobarem un flàixbac incomprensible que es remunta als orígens de la família del Mircea Cărtărescu, en una història al·lucinògena que acaba en l’escena d’una pel·lícula de zombies o de dràcules contra àngels exterminadors. O una història també inversemblant d’un culte aberrant amb dotzenes de transformacions esperpèntiques que s’allargassen durant dotzenes de pàgines. O la presència, reiterada, monstruosa, inexplicable i fantasmagòrica, de papallones per tot arreu. Papallones gegants, papallones a milers, papallones deformades, papallones que punxen, violen, maten, podreixen, esclaten, s’assequen o s’esmicolen com si tinguessin alguna mena de valor metafòric que, o bé ignoro, o bé, simplement, no existeix. I vísceres i òrgans i insectes i ombres i freaks i monstres i paraules i més paraules que teixeixen imatges estranyes, de vegades boniques, però gairebé sempre inexplicables, inconnexes i insignificants.

Què he fet amb tot això? Llegir. Seguir llegint. Passar pàgines. Buscar-hi el valor, sense massa èxit. Deixar-me anar per la inèrcia de les paraules, per la seva cadència sense sentit, mentre passa l’agost, que és un bon mes per invertir en una lectura així, que ni va enlloc ni continuarà de cap manera. Ara, ni em sento capaç de recomanar el llibre a ningú, ni veig cap escenari possible on se m’acudeixi encetar el segon volum de la trilogia. I si em cau a les mans alguna ressenya panegírica, alguna altra frase que el deïfiqui o algú em parla meravelles d’aquest nou geni de la literatura contemporània, procuraré posar cara de pòquer.

 

Algunes frases que en salvo, abans de tornar el llibre a la bíblio:

  • “Todos tenemos la memoria del pasado, pero ¿cuántos de nosotros podemos recordar el futuro?” (75).
  • “Deberíamos recordar con los testículos y amar con el cerebro” (80).
  • “Recuerdo, es decir, invento” (83).
  • “Su profundidad no era sino una superposición de superficies” (101).
  • “La realidad es tan solo un caso particular de lo irreal, y (…) todos somos, por muy concretos que nos sintamos, una ficción de quién sabe qué mundo que nos crea y nos abarca” (393).
  • “Todo conspira para convencerte de que no existe salida alguna y, ciertamente, no existe hasta que la buscas” (395).