Associo Madrid a Carmen Martín Gaite. No és estrany que en la meva última visita, dos dels vuit o nou llibres que hi vaig comprar siguin d’ella. I que el primer que hagi llegit, de seguida que he tornat, també ho sigui. Lo raro es vivir captiva ja des del títol. Almenys a mi. I a lectors com jo. Que devem ser uns quants, veient la varietat de llibres de Martín Gaite que pul·lulen per llibreries com Tipos Infames o com La Casquería, que és per on vaig fer turisme de llibreteria.

Carmen Martín Gaite escriu Lo raro es vivir amb més de 70 anys. No té cap problema, però, en centrar la trama en la figura d’una dona de 35. Escrivint això se’m passa pel cap si l’autora es mantenia jove escrivint sobre personatges així o escrivia sobre personatges així perquè se sentia jove. L’Águeda, la protagonista de 35 anys de la que no coneixem el nom fins la pàgina 181 del llibre, enceta el llibre des d’una residència geriàtrica. La veiem desorientada. Allí hi ha ingressat el seu avi. El metge que l’atén li proposa un joc estrany. Li diu que el seu avi encara no ha processat la mort de la seva filla. Aquí descobrim que la mare de l’Águeda s’ha mort. El metge li proposa suplantar-la davant d’ell, com una forma de treure l’avi del bloqueig en què s’ha instal·lat perillosament.

Un proposició així és un sacseig més per una Águeda que tampoc ha paït la mort de sa mare. Tan poc ho ha fet, que ni tan sols s’ha plantejat que li calgui fer-ho. Despresa i iconoclasta, com sa mare hagués volgut que ella fos, està atrapada. Atrapada en un matrimoni que li sembla llunyà, en una feina que li sembla un caprici, en el núvol d’una vocació que només sembla tenir per donar continuïtat a la brillantor intel·lectual que se li suposa, sent filla de qui és. “Sent filla de qui és”. De qui és filla, l’Águeda?

Poc a poc, la novel·la va ajustant la mirada. Definint els objectes. Com si el lector fos algú que s’aixeca amb ressaca, el perímetre de les coses es veu borrós. Costa saber quins són els temes centrals de la novel·la. Quin serà l’argument central. Fins que no descobrim que no n’hi haurà, d’argument central, no comencem a entendre-la del tot.

Lo raro es vivir se’m connecta inevitablement amb También esto pasará. Tinc massa recent la novel·la de la Milena Busquets. I el tema/detonant és tan similar, que podria semblar gairebé que una reinterpreti l’altra. Com si es fessin la competència. Com si Busquets hagués volgut reescriure-la, o reptar Martín Gaite (també morta molt abans que Busquets publiqués el seu) a un duel de novel·les sobre dones desorientades, volubles i fantasioses que perden mares que les han eclipsat tota la vida i que encara les eclipsen un cop mortes. La connexió, evident, es trenca, però, a l’hora de baixar al fang. A les paraules. A la narrativa. El que en Busquets és un deambular explícit, dibuixat en una sinuosa línia de traç continu, en Martín Gaite és una altra cosa: una nebulosa de punts, de línies trencades, que l’autora va repassant i connectant, poc a poc, com qui uneix els punts d’un dibuix que s’amaga a la pàgina de passatemps d’un diari. I que, un cop units, revelen un retaule vibrant de persones i vides.

En aquest camí, en aquest ajuntar puntets, l’Águeda desbarra. L’Águeda derrapa. L’Àgueda barreja passat i present, realitat i ficció, perquè no té cap raó per no fer-ho. I mentre els objectes de la novel·la se’ns van definint, mentre la ressaca s’esvaeix, van prenent forma els seus personatges secundaris també. I són antològics.

  • Coneixem son pare, que se n’ha anat a viure a una urbanització de la quinta forca amb la seva nova parella i un fill de vuit anys. Ell també viu el dol de la seva mare, però a ell li dura més. Per això ha decidit enterrar-se en vida a una urbanització que l’Águeda anomena el “poblado indio”.
  • Coneixem la figura d’un ex-nòvio, un tal Roque que la va marcar i que la va magnificar, que va subratllar-li les rareses i la va fer militantment anti-convencional. Tal i com ella ja volia ser, és clar. Que se’l trobi de casualitat fent d’estàtua humana és una metàfora impagable.
  • Coneixem a la seva jefa, una tal Marga que de tan grisa com és, gairebé passa desapercebuda. No sap com fer-s’ho per ser com ella, pidolant la seva atenció. La Marga és un ésser trist, probablement el més desvalgut de tota la novel·la. I que el seu paper sigui tan curt i prescindible és una forma de demostrar-ho.
  • Coneixem el Tomás, el seu marit, a qui el va salvant per moments. El Tomás és el seu complement indirecte. El seu complement necessari. La barrera per no caure del llit. La figura generosa i ingènua que tot li tolera perquè se l’estima tan incondicionalment que resulta poc creïble.
  • També coneixem al seu gat, que es diu Gerundio, que és un dels millors noms de gat que mai he sentit. Si un dia tinc un gat li posaré Gerundi. Si és gata, es dirà Metàfora.
  • Coneixem la Rosario, una ex-professora de l’Águeda que vivia amb la seva mare i amb qui entenem que tenia una relació sentimental i de tutela. La Rosario és una gran docent que vol ser una gran pintora. Fins ara no ho ha aconseguit. Però potser, ara que s’ha mort la mare de l’Águeda, que també es diu Águeda, potser la Rosario podrà començar a pintar per ella mateixa. Potser ara tindrà quelcom a transmetre.
  • I coneixem la gran el·lipsi, la gran absent, la que defineix amb el seu forat, totes i cadascuna de les pàgines de la novel·la: la mare. La mare absent. La mare morta. La mare majúscula.

Tants personatges. Tants cops de pinzell. Tanta vida enroscada en pàgines plenes de frases que es desendrecen, que es retorcen entre fantasies i equívocs. I això que la novel·la no va enlloc. Que no passa res. Que podria definir-se com dues-centes pàgines que passen entre que l’Águeda va i torna al geriàtric. Però en aquest no-passar-res, passen tantes coses, que resulta astorant. Entre tant desordre, preval una força narrativa singular i bonica, plena de reflexions precioses, que han fet que deixi el llibre fet un cristo, ple de cantonades doblegades i frases subratllades. Com si fos una copa de vi vell i intens, com més poc a poc llegia cada pàgina, més sabor i més sentit n’extreia. Crec que m’estic convertint al martingaitisme.