Agafo “The Sportswriter” del Richard Ford perquè algun comentari la situa com una de les grans novel·les contemporànies nord-americanes. Alguna comparació amb Faulkner. Alguna al·lusió a “the great American novel”. Té bona pinta. Me’l baixo sense pensar-m’hi gaire.

Hi ha molts elements potencialment interessants a “The Sportswriter”. El protagonista omnipresent de la novel·la, Frank Bascombe, és un periodista esportiu que fa un tipus d’articles en profunditat que busquen retratar la naturalesa humana i les petites èpiques dels herois de l’esport, després d’haver decidit que ja no era escriptor. Està passant una midlife crisis que no és capaç d’identificar com a tal. Per tant, una figura central que, almenys a mi, m’ha de resultar literàriament interessant.

El llibre de Richard Ford relata tres dies de la vida del Frank, poc abans del trenta-novè aniversari d’aquest “sportswriter”. Divendres, dissabte i diumenge sants. En aquests tres dies el coneixerem a fons. La seva relació amb la seva ‘ex’. La forma en què, encara, està passant el dol del seu primer fill, que va morir de malaltia uns dos anys enrere. La fase en la que va marxar de casa per anar-se’n a fer de professor a una universitat llunyana. La seva relació amb la seva parella actual. La seva forma de pair la feina que fa. Les seves relacions instrumentals i forçades amb altres homes divorciats. La seva nostàlgia per pertànyer a quelcom, ara que la seva família ja no és quelcom a què pugui pertànyer. Tot plegat, un retaule d’enllaços febles, trencats, resistents, amb els que s’aferra a la vida per no caure del tot, per mantenir una cara amable i optimista amb la que fer callar la seva buidor. Tot plegat es va estroncant durant aquests tres dies fins a convertir-se en un punt d’inflexió que acaba amb ell trencant amb tots aquests enllaços i tornant a començar a Florida, algun temps després, com ens explica a l’Epíleg.

M’agraden les novel·les amb un punt introspectiu. M’agrada que els escriptors burxin què passa per dins les consciències, les culpabilitats i les ambicions dels protagonistes, i no només m’expliqui què fan. M’agrada el plantejament de la història i m’agraden molts dels seus ingredients. No obstant, el llibre m’ha resultat una mica decebedor.

Potser és cosa dels 30 anys que han passat des de la seva publicació, on els lectors han evolucionat no precisament cap a pautes de lectura més pacient. Potser és que la meva tolerància a les descripcions ha baixat moltíssim. Potser és que la història està explicada amb poca gràcia, amb un to massa trist, amb uns colors massa grisos, i amb una manca notòria d’un sentit de l’humor que donaria una mica més de ritme i generaria més complicitats.

I aquesta sensació és la que, en la meva lectura, preval sobre el conjunt d’atractius que identificava abans. Realment, “The Sportswriter” és una molt bona combinació d’elements que, almenys a mi, em sembla executada de forma mediocre. O executada amb poca gràcia, amb poc ritme, amb poc interès. Òbviament, la crítica i el públic no pensen igual i per això el comparen amb Faulkner i el qualifiquen com a candidata a “great American novel” contemporània.

A mi, però, no m’ha agradat massa. El punt d’inflexió com a lector es produeix quan portes mig llibre completat i te n’adones que no passarà res. Que tot el llibre serà el mateix, un viatge a les espatlles del Frank, de la progressiva dissolució dels seus vincles tous. Però no hi ha nus ni desenllaç. Tot anirà avançat, fent cercles, enredant-se en descripcions innòcues, lentament. I tot que em generava una certa –escassa- curiositat per veure com acabava, el cert és que no veia el moment que s’acabés. No em veig llegint cap altre Richard Ford en un futur pròxim, però.