Això de llegir obres mestres no fa per mi. Feia uns mesos que el “Incerta Glòria” m’esperava, des que vaig decidir comprar-lo a la Fira del llibre d’ocasió del Passeig de Gràcia. La decisió de comprar-lo comprenia la decisió de llegir-lo. Li vaig assignar el recés de Nadal, pensant que podria endinsar-m’hi i superar la lletra petita, els marges estrets, l’interlineat escàs i llom respectable. La lectura, però, s’ha allargat irremeiablement. I tot i que no l’he abandonat, n’he estat a punt molts cops.
Segurament sóc un lector impacient, infantil i indocumentat. No tinc paladar per segons quines sofisticacions. Així, el llibre de Joan Sales, m’ha semblat avorrit, confús i repetitiu. No li nego ni el mèrit ni l’encert en alguns passatges. Però la meva impressió és que són escenes aïllades i inspiradores, sepultades de pàgines i pàgines de palla, reiteracions i cabòries sense direcció. Sé que aquesta opinió va en contra del hype que envolta l’obra actualment, convertida gairebé en una de les obres mítiques de la literatura catalana contemporània.
“Incerta Glòria” és un triangle de personatges que pivoten al voltant d’una quarta figura, magnètica, solar, que ho provoca tot. En Lluís, la Trini i en Cruells existeixen i es connecten a través del Juli Soleràs, el personatge misteriós, inexplicable, cínic i contradictori a qui tots tres adoren. També la Trini juga un rol central, en ser parella del Lluís i ser cobejada tant per en Soleràs com per en Cruells. Aquest ball de posicions, de màscares, de fílies i fòbies exagerades, batega al llarg de tot el llibre, primer amb passió, després amb nostàlgia.
La versió del llibre que em va caure a les mans és, representa, l’obra completa. Conjuntament, són quatre grans blocs: el primer, en comparació, és el més fresc i el més endreçat. Les cartes que en Lluís envia al seu germà clergue. Abasten de juny a octubre de 1937 i descriuen la vida fonamentalment tranquil·la que porta a un petit poble del front d’Aragó. L’avorriment, el desconcert i l’enamorament del Lluís per la “Carlana” marquen l’estranya atonia d’aquells dies, escapçats per una operació militar que trenca i acaba el capítol.
El segon bloc potser és el més interessant. A través de les cartes que la Trini li envia al Soleràs, de desembre del 36 fins a novembre del 37, descobrim la relació que ells dos mantenen, els origen dels lligams que els uneixen a tots tres i les males arts del Soleràs per enfrontar-la amb el seu home i prendre-li el lloc. Aquest segon gran fragment ens mostra la rereguarda, la Barcelona trencada i enfrontada que viu la seva pròpia guerra dins les seves faccions. La Trini contempla la ciutat des de la seva casa burgesa de la part alta, es fa catòlica com a forma de lluitar contra la incomprensió del que l’envolta. Arrossega entre les seves faldes al Ramonet, el seu marrec de quatre anys, que la retrata com una mare impacient i capriciosa. Les lluites entre totes les Barcelones que es descriuen en aquestes pàgines són, probablement, els passatges més potents del llibre.
El tercer bloc torna a canviar el punt de vista. Ara és el relat en primera persona d’en Cruells, un jove religiós, amant de l’astrologia, que apareix secundàriament al primer bloc, acompanyant en Lluís en algunes excursions nocturnes. En aquest tercer i últim bloc de l’original “Incerta Glòria”, veiem com les dones del regiment on serveix en Lluís es desplacen al front, aprofitant l’aturada de la guerra durant un hivern extremadament fred. En aquest bloc veiem l’obstinació d’en Cruells per tots tres protagonistes, Lluís, Soleràs i, especialment, Trini. La seva incapacitat. Veiem també llargues descripcions sobre la vida i miracles d’altres personatges dins el batalló i com els dos exèrcits col·laboren d’amagat, fent contraban d’allò que necessiten. El bloc i la novel·la original s’acaben quan la Trini i en Lluís fugen cap al bàndol feixista, per curar el Ramonet malalt, amb l’ajut d’en Soleràs, que ja s’havia passat a l’exèrcit franquista.
Després d’això, trobem el llarg epíleg que constitueix “El Vent de la Nit”. Novament en boca d’en Cruells, assistim a la postguerra. El seu testimoni és desesperançat, abandonat i derrotat. La Trini i el Lluís van fugir d’Espanya cap a Amèrica i van ocupar el lloc que la família burgesa i la fàbrica del Lluís els donava. Van tenir mitja dotzena més de fills. Tornen molt de tant en tant a Barcelona i en Cruells hi queda i els contempla com qui contempla una estrella de cinema. Com més aventures té en Lluís, més digna i distant està la Trini. L’absència que realment colpeja al Cruells és la d’en Soleràs, però, que s’acaba convertint en una obsessió per a ell. “El Vent de la Nit” és el bloc més lent i ensopit. Circular, reiteratiu i buit, repeteix el mateix esquema una vegada i una altra durant centenars de pàgines: les trobades d’en Cruells amb un personatge de les acaballes de la guerra, un tal Lamoneda. Aquestes trobades es converteixen en llargues declamacions nostàlgiques on el Lamoneda recrea els últims dies de la guerra i la seva vida miserable i llefiscosa. Una gran espiral hipnòtica, de prosa enrinxolada i densa, en gran part sobrera, que acaben fent que el lector desitgi, simplement, que s’acabi.
Fins que, finalment, gràcies a Déu, s’acaba.