Celeste Ng: Everything I never told you

A Goodreads la posen pels núvols, la Celeste Ng. A mi ni em sonava. I el cognom no tinc ni idea de com es pronuncia Els seus llibres apareixen copant rànquings i, en concret, “Everything I Never Told You”, a part de semblar el títol d’una pel·lícula de la Isabel Coixet, passa per ser un dels llibres de l’any 2014. I amb el kindle és tan fàcil…

“Everything I never told you” és un dramón d’Antena 3 de dissabte a la tarda, però fet amb la precisió i la bellesa d’un rellotge suís. És un retrat mirat amb lupa de les dinàmiques íntimes, enormes, catastròfiques, que s’amaguen rere la porta tancada de qualsevol família. És una foto tan realista de la microhistòria de l’Amèrica més anònima i profunda, que resulta impossible no pensar en quin percentatge de la història, dels personatges, de les situacions, no són part de la pròpia vida de l’autora.

Celeste Ng combina a la perfecció dues realitats que, en aquesta novel·la, estan constantment interrelacionades. D’una banda, la petita història d’una família superant les seves enormes crisis personals i resistint a un entorn que els asfixia. D’una altra, la mirada conservadora d’una societat que no sap o no vol digerir allò que es diferent. Tot, extremadament connectat. Com si l’ecosistema familiar fos una cèl·lula que intenta combatre –i fracassa- la seva dificultat d’encaix dins l’ecosistema global d’un poble qualsevol de la crossover America.

Potser el tema principal del llibre és la diferència. Pura i simple. La gestió de la diferència. Però no en termes sociològics o acadèmics. No. En termes íntims. Vivencials. Educatius. Sensorials. Reals. És possible que l’autora ho magnifiqui, amb la seva lupa exageradora. Però això és literatura, al cap i a la fi. Quina diferència? La pròpia de l’autora, la que segur que coneix de primera mà.

Els protagonistes del llibre són una família. El pare, en James, és fill d’immigrants xinesos. La immigració xinesa de la primera meitat del segle XX als Estats Units és silenciosa i escassa. S’amaga dins grans ciutats i viu hermèticament. No forma part del discurs de la narrativa del melting pot nordamericà, fonamentalment construït a base d’italians i irlandesos, pintorescos, sí, però canònicament caucàsics. Els pares del James Lee, però, cauen al Midwest. I allà són els primers orientals que la major part dels WASP locals veuen en les seves vides. En James recorrerà els camins adequats, tindrà educació, s’esforçarà i aconseguirà una bona feina i una dona blanca i rossa. Però mai aconseguirà sentir-se integrat, blended. Aquesta maledicció el perseguirà sempre, marcarà el seu comportament i l’heretaran els seus fills, perseguits sempre per l’estigma de la diferència.

La seva dona, la Marylin, volia ser diferent. Saltar-se les tanques. Fugir dels rols tancats que sa mare i la societat marcaven per a ella. Vol ser metge. Vol ser rebel. Per això li és tan fàcil enamorar-se d’en James. Per això es tira al buit amb ell, per enfrontar-se al món. Però com que no en té prou, com que la diferència de pell és poc més que anecdòtica, anys enrere va fer l’últim intent de complir el seu somni de ser doctora. Fuig de casa, abandona marit i dos nens i intenta reprendre la seva carrera universitària. Però el seu pla neix condemant, perquè marxa embarassada, sense saber-ho. Tornarà a casa i assumirà que mai podrà ser prou diferent. Però que qui ho haurà de ser és sa filla, a qui condemnarà a ser tot el que ella no ha pogut ser.

La Lydia, la filla mitjana, és l’eix de la novel·la. La primera frase del llibre ja ens diu que la Lydia està morta. Tota l’obra és un pèndul que ens explicarà per què, com i fins a quin punt tot plegat estava profundament arrelat en les llastades relacions que la família ha desenvolupat per gestionar la seva diferència i la catarsi que va provocar la fugida d’un parell de mesos de la Marylin. La Lydia és el receptable de tot el que el James i la Marylin no han pogut aconseguir a la vida. El pes és enorme. I ella, en compte de refusar-ho, ho accepta amb resignació. Perquè sa mare ja va marxar un cop. I, per sobre de totes les coses, el que no vol de cap manera és que això torni a passar. La Lydia es va sentir infantilment responsable d’aquell abandonament i es va prometre que sempre faria el que ella volgués. Així és com cedeix i cedeix i cedeix, fins a trencar-se.

Tota l’atenció que la Lydia rep té dos danys col·laterals més, en la forma dels dos germans. En Nath, el gran, és bandejat sistemàticament. És tanta l’atenció que concentra la Lydia, que el fill gran queda a un costat. De forma similar, la germana petita, la que amb el seu embaràs va provocar el retorn de la Marylin, ha après a viure en un ambient enrarit, en permanent amenaça. La Hannah només aspira a ser abraçada, però no s’atreveix a demanar-ho. S’amaga sota les taules, dins els armaris i és gairebé invisible. Segurament és el personatge més entranyable de la novel·la.

La relació entre tots cinc és d’una densitat enorme. L’argument perd força a mesura que passen les pàgines, però manté la tensió perquè un vol saber què els passa a tots ells, amb les seves pulsions i els seus drames. Perquè tots ells són extremadament esfèrics i reals. Tots es mouen per una motivacions i unes frustracions descrites amb un talent exquisit. Alhora, tots es complementen i es necessiten, completant un retaule magnífic d’un microcosmos intens i claustrofòbic.

El llibre no escatima en descripcions sensorials i té un lèxic ample, més ric que molts dels llibres en anglès que llegeixo. Alhora, ni per un moment s’hi troba un punt d’humor, cap joc de paraules, cap observació enginyosa, cap toc “witty”. Cap concessió a la galeria. Tot és magre. Tot és important. Tot ho provoca tot.

I sí, al final acabem sabent que li ha passat a la Lydia. Però a mesura que passen les pàgines i els personatges creixen, això acaba sent la menor de les anècdotes. Perquè no és una novel·la sobre el drama que viu una família que perd a la seva filla adolescent. És l’èpica majúscula d’una família minúscula que no sap vèncer els estigmes de la diferència i s’ensorra. Perquè, com ens vol fer veure l’autora, la vida no és senzilla i qualsevol equilibri és un miratge, fràgil i temporal.