Em costa etiquetar i valorar amb seguretat el “Atlas de Geografía Humana” d’Almudena Grandes. Potser perquè em queda la sensació d’haver-lo llegit amb insuficient cura. Més d’un cop he lamentat no haver pres alguna nota, deixar-me un recordatori de qui era qui, de què li havia passat a cadascuna de les protagonistes. Però ja era massa tard. I la lectura se m’enduia, pàgina rere pàgina, amb un punt d’incertesa i mala consciència.
Perquè si el llibre fos dolent, o convencional, em seria relativament igual. Però no és ni una cosa ni l’altra. Així que, ni que sigui com a examen de mnemotècnia, intentaré fer un resum molt breu de cadascuna de les quatre personatges, quatre amigues, que construeixen el llibre d’Almudena Grandes:
Fran: passat com a militant d’esquerres, família amb diners, sòcia de l’editorial on treballen totes. Casada amb el Martín, l’amor dels seus temps d’universitat i militància. És dura i seca. Passa una temporada de psicoanàlisi on recorrem el seu passat i les seves contradiccions. La seva història troba la resolució quan descobreix l’evolució real del Martín i decideixen posar fi a la seva vida de parella moderna i sense fills, tenint-ne un. Al que posaran Martín.
Rosa: casada amb l’Ignacio i amb dos fills. Col·laborada externa de l’editorial. Sap que l’Ignacio l’enganya amb altres dones. Ella mateixa té una aventura amb un fotògraf en un viatge a Suïssa que s’acaba de seguida, però del que ella es queda penjada, fins al punt de posar-se en ridícul a ella mateixa. Finalment, posa ordre en la seva deriva, extermina de la seva ment al fotògraf, i decideix separar-se de l’Ignacio.
Marisa: soltera i treballadora en plantilla de l’editorial. És el personatge més diferenciat de tots. Carregada d’autoodi i menyspreu, és molt conscient del seu cos, del seu aspecte. No dubta en descriure’s com a lletja. Atrapada dins una família que segueix tenallant-la, després de morts, a través d’una casa vella que s’enfonsa al seu voltant. És informàtica. Té una tartamudesa que emana de la seva pròpia inseguretat. Té un alter ego, l’Alejandra, que usa per anar-se’n a beure sola als bars dels hotels i de viatge sola. Sola, sola, sola, és com se sent perquè és com s’imagina que ha d’estar. Fins que els seu camí s’uneix al d’en Foro, un fotògraf de l’editorial amb la seva pròpia història traumàtica, un personatge un pèl extremat i castís. La Marisa no acaba d’acceptar la seva relació que la Marisa, aparentment per vergonya, tot i que també hi ha un punt de negació d’ella a canviar de rol i a deixar d’estar sola, sola, sola. El seu punt al llibre és quan sembla, ho confessa, ho accepta i ho afronta.
Ana: mare d’una filla ja adolescent, que va tenir amb el seu ex, un pintor que viu a París. També és col·laboradora externa de l’editorial. El seu caràcter no queda tan definit com en els casos de la Fran o de la Marisa. A canvi, la seva història és la més definida i la que ocupa més pàgines. S’embolica amb un professor de geografia que col·labora en l’Atlas. El Javier, pare de dos fills i casat, és un personatge absolutament “florero”. Però acompanya l’autora i a l’Ana a una història més aviat rosa i que fa passar pàgines ràpidament. La seva trajectòria holliwoodeja del tot quan el Javier se separa de la seva dona i s’instal·la amb ella, que és com s’acaba la història i el llibre.
En algun moment, he pensat que les seves biografies no es diferenciaven prou. Que les seves passes no es creuaven prou. Que els capítols de Grandes eren un pèl massa llargs i de vegades passaven 70 o 80 pàgines abans de tornar a trobar-me en el punt que havia deixat una de les protagonistes. I això dificultava la continuïtat de la seva trama. Però veig que més o menys he aconseguit retenir-les, tot i que em temo que m’he perdut alguns detalls.
Atlas de Geografía Humana és un llibre molt ric en detalls. Probablement és això el que més m’ha agradat. Perquè cap de les històries concretes, per elles mateixes, destacarien especialment. Alguna és més pintoresca que una altra, però totes passen per ser una mica convencionals, però no prou per no ser novel·lesques. No obstant, els quatre personatges, que no són més que quatre guinyols de la pròpia autora, quatre màscares d’una mateixa ment, es miren el món amb una riquesa de detalls deliciosa. Em recorda, com en molts aspectes, el Nubosidad Variable de la Carmen Martín Gaite. En l’atenció al detall. En el conreu de metàfores sensorials quotidianes. En la capacitat per fer transpirar sensacions, desitjos, inseguretats i frustracions. En la presència palpitant i, aquí, orgullosa, de Madrid com a un escenari viu i atractiu, que a mi em resulta tan exòtic com si fos Tokyo o Youngstown. Aquesta és la força de la novel·la, l’enorme habilitat de l’Almudena Grandes per fer aflorar les epopeies secretes i els heroismes quotidians d’uns personatges enormement magnètics.
Almudena: en cauran més. I els prestaré més atenció.
