No estic segur que la frase “una novel·la no s’aguanta només amb enginy” sigui certa. En tot cas, me l’he plantejat interrogativament quan he acabat “Straight Man”, el primer (i en cap cas últim) llibre que llegeixo del Richard Russo. S’aguanta, una novel·la, només amb enginy? És “Straight man”, només una col·lecció d’ocurrències posades en boca d’un personatge tan pintoresc com improbable? Segurament, la resposta a totes dues preguntes és “no”. Però fer-se les és simptomàtic.

Enginy, jocs de paraules, observacions intel·ligents. Ironia en quantitats industrials. Esnobisme ridiculitzat amb més esnobisme. I molt humor, fi i impenitent. La descripció serveix tant per al llibre com per a William Henry Devereaux, Jr., el narrador i protagonista principal, hegemònic, de l’obra. Anomenat sovint “Hank”, és el cap d’un departament de literatura anglesa a una universitat d’escàs prestigi al decadent interior de l’estat de Pennsylvania. El mateix Hank descriu la seva progressió dins la universitat com guanyar un “shit-eating contest”. Per situar-nos.

En Hank és fill d’un reputat acadèmic, autor d’un dels llibres més influents de teoria literària del segle. Aquest ascendent el marca, el rebutja i l’emula. Son pare, amb qui comparteix ridículament nom, és una figura que papalloneja pel text, sense acabar de posar-s’hi. El mateix rebuig que expressa cap a sons pares el mostra també cap a la institució universitària. Però, tant en un cas, acaba reproduint-ho, tot i que de forma caricaturesca. Diu Hank que el món “is divided between kids who grow up wanting to be their parents and those like us, who grow up wanting to be anything but. Neither group ever succeeds”.

La novel·la de Richard Russo no té, pròpiament, una trama. Sí, passen coses. I les coses que passen, tenen un plantejament, un nus i un desenllaç. Són històries relativament petites, que acompanyen un petit període de temps de la vida del Hank. No sé si és deliberat o accidental, però el cert és que Russo aconsegueix, gràcies al la forma iconoclasta com tracta les seves històries i els seus secundaris, que cap d’aquestes trames tingui massa importància. Potser és que la vida real és així i les trames per les que passem són poc original, poc heroiques i no ens ocupen tant percentatge d’activitat mental com caldria, si fossin trames de pel·lícula, més importants i dramàtiques.

Entre les trames que es plantegen i s’encaminen trobem:

  • La tornada –efímera- de son pare a la seva vida i la de la seva mare.
  • El flirteig imaginari que practica amb tres o quatre dones del seu voltant.
  • El viatge de la seva dona per avaluar una millora professional que el deixa sol durant uns dies.
  • La crisi matrimonial de la seva filla.
  • Diverses preocupacions de salut que el tenen més nerviós del compte.
  • I, per sobre de tot, la trama més important, que té a veure amb la micropolítica universitària, les retallades que pateixen, especialment, els departaments de lletres, i la mena de comportaments egoistes, infantils i gregaris que provoca la misèria acadèmica en un grapat de personatges que practiquen intensament l’esport de maltractar-se.

Així que sí, sí que hi ha trama. No només hi ha enginy. Però l’enginy, la forma, el punt de vista incansablement irònic i bromista del Hank ho eclipsa tot. En qualsevol cas, la cobertura formal és deliciosa, divertida i original. Imprescindible per a qualsevol subproducte acadèmic actual. Com jo.