Frédéric Moreau és un imbècil. Un imbècil comprensible, contextualitzat, disculpable. Però un imbècil integral. Aquest és un dels mèrits de “L’educació sentimental” de Gustave Flaubert. Un personatge central feble, influenciable amb cap mèrit propi més enllà d’alguns cops de sort que li permeten perpetuar la seva ganduleria i la seva toxicitat per als que l’envolten.

Flaubert construeix una novel·la que, gairebé 150 anys després, s’aguanta prou bé. L’estructura narrativa és perfectament lineal. La història, aixecada al voltant d’un sol personatge central també és molt clàssica. Però aquesta figura central, aquest autèntic imbècil sobre el que es construeix tota la narració, és singular i interessant. I més interessant és que Flaubert en tot moment evita el judici moral. Ni cap a ell, ni cap a tota la casta de paràsits auto-indulgents i egoistes que l’envolten. Flaubert gairebé fa un tractat de ciències naturals, descrivint asèpticament els costums, converses, aspiracions i vanitats de la classe benestant francesa de bona part del segle XIX.

Quan coneixem Moreau, amb 18 anys, l’any 1840, ens és fàcil perdonar-lo. És un nen de província que se’n va a viure a la capital. S’enlluerna per Madame Arnoux, una dona casada, més gran que ell. El seu caràcter romàntic fa que perdi el Nord i tot el que fa o deixa de fer està relacionat amb aquest enamorament infantil i inútil. Però passen els anys i la seva única passió, el seu únic interès genuí a la vida passa per aconseguir apropar-se a Madame Arnoux. Utilitza amics, familiars i coneguts sense escrúpols. Menteix, traeix i maquina només per estar-hi més a prop. Però com que és un pobre home, les seves males arts són de baixa volada. I les seves maquinacions, innocents i sense conseqüències.

L’obsessió de Moreau, la seva feblesa, el seu caràcter baix i miserable, el fan un personatge extremadament modern. És un antiheroi versemblant, molt propi de les narratives contemporànies. Quina és la seva autèntica “educació sentimental”? Aprèn, potser, a estimar? Aprèn a seduir? Aprèn a sentir? No. En cap cas. La seva educació sentimental és un fracàs, perquè no aprèn més que a mentir millor, a ser més cínic i a enganyar-se eficaçment a ell mateix.

Val la pena fixar-se en el retrat que fa Flaubert del Paris del XIX. El llibre parteix de les conseqüències de la revolució burgesa liberal de 1830. Travessa els anys quaranta i desemboca en la segona revolució burgesa, la de 1848 i la instauració de la República. Moreau, travessa aquest fet històric, el més destacable de la seva vida, gairebé sense adonar-se’n. Malgrat les seves altisonants opinions, s’escapoleix de les jornades més significatives de la revolució i passa els dies lluny de la capital, amb una de les dones amb les que distreu, combat o es revenja de la seva obsessió. La revolució de 1870 no arriba a entrar en la narració, perquè el llibre es publica (i la trama s’acaba) l’any abans.

D’altra banda, resulta interessant com se’ns presenta la quotidianitat d’aquesta classe burgesa amb aspiracions aristocràtiques. També sembla molt contemporani. Els passatemps per fer passar l’avorriment, les preocupacions superficials, els jocs d’aparences, luxes i enveges amb que s’organitza l’alta societat parisenca… Tot plegat sorprèn per la seva contemporaneïtat. I ofereix una fotografia realista, detallada i pràcticament etnogràfica.

Moreau no té prou força per mantenir-se fidel a la seva obsessió, la senyora Arnoux. Això ens permet veure’l relacionar-se amb tres altres dones i comprendre millor la seva naturalesa interessada, egoista i miserable. Primer, tria a Rosanette o la “Mariscala”, com la seva amant. Una dona de món, que ha estat amant de molts homes abans que ell. Entre ells, el mateix senyor Arnoux. Hi conviurà, hi arribarà a tenir un fill que morirà sent infant, sense que ell arribés a sentir-s’hi prop en cap moment. La Mariscala mai és prou per ell. Però ella també el tracta instrumentalment, així que tots dos són víctimes de l’altre.

També s’apropa a una dona d’alta societat, madame Dambreuse. Ella té tota la classe que Rosanette no té. Però no la seva joventut ni la seva bellesa. Quan el seu marit mor, planegen casar-se. Ell només ho accepta per la seva fortuna, tot i que cada cop aguanta menys a la dona que hi ha rere la riquesa.

En alguns moments sospesa casar-se amb Louise, una noia més jove, veïna de Nogent, que li asseguraria més diners i comoditats. No li agrada prou, però, perquè no és prou sofisticada i no li faria quedar bé. Per quan arriba a decidir-se anar a buscar-la, havent perdut ja tota opció de tenir a l’Arnoux, arriba al poble just el dia en què s’està casant amb el seu millor amic.

Totes les perd. A totes les rebutja. Cap està a l’alçada de Madame Arnoux, que acaba resultant un dels pocs personatges íntegres i morals de tota la novel·la, malgrat mostra, també la seva feblesa i manca de criteri quan sembla correspondre els sentiments de Frédéric. En la penúltima escena del llibre, molts anys després dels que han ocupat tot el llibre, trobem com la senyora Arnoux, absent de França des de molt temps ençà, torna a veure’l, per últim cop. En la seva solitud, Frédéric arriba a dir que tot ha valgut la pena, només per haver viscut enamorat tota la vida d’una dona com aquella.

A continuació, a l’últim capítol del llibre, Flaubert ens porta novament Moreau al seu poble, acompanyat de Deslauriers, el seu millor i probablement únic amic. Repassen les seves vides. Constaten com han viscut de lluny dels ideals que professaven quan eren joves. Es consolen dels seus fracassos i es perdonen les múltiples males jugades que s’han fet l’un a l’altre. Amb aquestes dues escenes, Moreau gairebé es redimeix als ulls del lector. Envellit i inofensiu, sembla menys imbècil. Menys paràsit. Menys egoista. Ell voldria que el recordéssim així. Probablement no s’ho mereix. I precisament per això, serà més fàcil recordar-lo.