Parafrasejant l’amic Forrest Gump, els llibres de Pedro Mairal són com una caixa de bombons: mai saps què et pot tocar. Aquest cop he agafat el botó que diu “Salvatierra” a l’embolcall. Després de les experiències contradictòries de La Uruguaya i Una nocha con Sabrina Love, vaig escriure que em caldria un tercer Mairal per desempatar, i no ho he aconseguit.

Salvatierra és una novel·la austera. Gairebé continguda. No té la tensió i els focs d’artifici narratius del Uruguaya ni el to de comèdia juvenil del Sabrina. Està escrita amb el fre premut, com si Mairal estigués constantment guardant-se quelcom. Al final, un se n’adona que no es que es guardés res: és que no hi havia res més.

La novel·la se centra en la figura d’un home peculiar, en Juan Salvatierra. Un accident als nou anys el deixa trastocat i mut de per vida. Tot i això, treballa molts anys a Correus, té una dona i dos fills. La seva gran ocupació, però, és la pintura. En concret, una pintura. Una pintura continua, feta de dotzenes de rotlles de tela, que va pintar durant seixanta anys. Tota empalmada, la pintura de Salvatierra té quatre quilòmetres de llarg. L’home mut va decidir que escriuria les seves memòries en format d’un enorme retaule a l’oli.

Precisament és en boca del petit dels fills, el Miguel, que recorrem la narració. La novel·la ens insinua un Miguel amb la vida desajustada, perdut als seus gairebé 50 anys, com si encara fos un personatge de la pintura del seu pare. S’entesta en ‘salvar-la’, la pintura, i amb son germà intenten que algú en tingui cura i la preservi. Acabarà sent una fundació holandesa.

El petit punt de thriller de la novel·la el posa la cerca d’un rotlle que faltava. Pel camí, els fills Salvatierra xoquen amb les formes de fer d’un poble d’interior, amb les empremtes que va deixar la vida del seu pare i amb els sentiments que els arrenca la contemplació de la ment de son pare, mut sempre, però estrepitosament present, fins al punt d’anorrear-los i fer-los fugir a Buenos Aires, on tots dos van triar viure per poder ser ells mateixos, i no l’ombra d’unes figures pintades sobre tela.

Mairal tria un registre sec. Els personatges de Salvatierra són tots eixuts i desprenen una grisor que no arriba ni al nivell de la tristesa. Són homes desencantats, foscos i vulgars, al costat del geni que, tot i mort, encara projecta son pare.

Globalment, la història que tria explicar Mairal deu tenir algun rerefons personal (que segur que està explicat en mil entrevistes, a poc que un busqui per internet) que la justifiqui perquè si no és així, resulta difícil veure-s’hi reconegut i fer-te-la teva. Tot i això, la seva pulcritud i la seva contenció tenen una certa -i trista- bellesa que, als meus ulls, salven una mica una trama que, si no fos per això, em resultaria difícil valorar gaire positivament.