Jostein Gaardner ha fet, amb “Maya”, un llibre irregular, estrany i ple de clarobscurs. No puc dir ni que m’hagi agradat ni tot el contrari. És un llibre heterogeni que m’ha avorrit en algunes escenes i m’ha atrapat en unes altres. Que té aspectes originals i interessants, però que també té fragments tediosos i repetitius. Que fa unes cabrioles estructurals meritòries i, alhora, cau en unes incongruències de guió desconcertants.

No he llegit “El món de Sofia”. Per mi, el referent de Gaardner és “El misteri del solitari” i la comparació no és només obligada. És que és inevitable. Però mentre “El misteri del solitari” és un prodigi estructural, una construcció meravellosa, rodona i gairebé perfecte, “Maya” sembla que sigui una trista aproximació. Hi ha alguns elements que es repeteixen d’un llibre a l’altre: el joc amb la baralla de cartes, la presència del jòquer, la figura del ‘solitari’. També algunes referències circulars que reforcen l’argument del llibre a mesura que progressa. Però l’execució és molt més pobra. Injustificada. Com si Gaardner estigués plagiant-se a ell mateix. De fet, potser els millors moments del llibre són precisament quan s’aparta de l’ombra del Solitari.

De què va el llibre? Té tres històries, que se superposen i es contradiuen. Per una banda, tenim la història del Frank, un noruec expert en biologia evolutiva que s’ha separat recentment de la seva dona, la Vera, després de perdre tràgicament a la seva filla de 4 anys en un accident. La trama comença a les Fiji. Allí, en Frank coneix, d’una banda, al John, un escriptor anglès que ens fa de presentador de la història, de glossador. D’una altra banda, coneix l’Ana i el José, una parella espanyola plena de misteris que són el motor de la novel·la.

El Frank és el més semblant que té el llibre a un protagonista principal. Se’ns presenten les seves febleses, la seva frustració i les maneres en què ha après a fugir-ne: un consum mesurat d’alcohol, converses al·lucinògenes amb personatges inexistents i evadir-se d’ell mateix a través de fixar-se en la vida dels altres. Un dels punts forts del text –tot i que sovint també una mica tediós- és els coneixements que es vehiculen a través del Frank sobre biologia evolutiva i la càrrega filosòfica que l’autor hi afegeix. A través dels ulls del Frank i dels personatges que coneix a l’illa de Taveuni, descobrim interessants perspectives de l’evolució humana i, per extensió, de la història de l’univers, des del Big Bang fins al present.

Resultaria impossible resumir-ne els plantejaments en una ressenya d’aquestes característiques. Com a mínim, però, puc apuntar que es contraposen una lectura evolutiva clàssica, on els fenòmens astrofísics i l’evolució ens porten on som avui, mutació rere mutació, accident rere accident, entenent que l’avui és només un pas més cap a un futur incert. Una altra lectura és finalista i pretén explicar la història de l’univers com un camí deliberat, intencionat, que ens porta cap a l’avui, on la humanitat és una mena de causa final de tot plegat. No tant per ser-ne l’home, el protagonista, sinó la consciència humana. Com si tot plegat hagués de conduir-nos on som necessàriament, ja que és la única forma en que era possible una certa consciència de la pròpia evolució. És mal d’explicar, però ve a dir que el Big Bang, o cada període de la història, són esglaons necessaris condicionats al present, on hi som nosaltres, que tenim capacitat per entendre-ho. Aquesta és la perspectiva filosòfica predominant, tot i que també veiem treure el cap arguments monistes i arguments de sociobiologia, on totes les criatures de l’univers són només portadors dels gens, autèntics protagonistes de la pel·lícula. No obstant, per molt que aquestes divagacions m’hagin resultat més o menys interessants, un no obre aquest llibre esperant un assaig sobre teories de física teòrica i biologia evolutiva.

La segona de les trames és la que interessa al Frank i al John, encara que de forma diferent. La història de l’Ana i el José. Els espanyols captiven l’interès del Frank de seguida. Especialment ella. L’Ana –spoiler’s alert– és una balladora de flamenc que resulta molt familiar a tothom. Després de pàgines i pàgines perseguint-ne el misteri, se’ns descobreix una trama fantàstica i deliciosa. L’Ana és la maja dels quadres de Goya. No és que s’hi sembli. És que és ella. Gaardner aconsegueix traçar una història petita dins la història gran que ressona a la filosofia de biologia evolutiva finalista explicada pàgines abans. Així, l’Ana contemporània, balladora de flamenc, és fotografiada per un nan que pot viatjar en el temps. La seva fotografia se’n va 52*4 anys enrere en el temps (quatre cops la baralla de cartes) fins a 1790. Acabarà a les mans de Goya, que posarà el seu rostre sobre el cap de la model nua que va servir per pintar els seus quadres de “La Maja Desnuda” i “La Maja vestida”. Per tant, el present explica el passat. I el passat condemna present. Es condicionen mútuament.

Fins aquí, la doble trama aconsegueix una certa sincronia. S’ajusta. Bastament i amb sotracs, però s’ajusta. No obstant, una tercera història se superposa sobre aquestes dues. És la crònica del John, l’escriptor anglès que en fa una novel·la de tot plegat. Amb aquesta versió superposada, la història de l’Ana passa a ser una enganyifa o una casualitat. El Frank i la Vera es reconcilien. I el misteri del nan, les cartes, la Maja i Goya, es dissol. Per mi, és una capa innecessària que empitjora clarament el resultat del llibre, boicotejant-ne els punts forts, confonent al lector i malversant l’encanteri que havia aconseguit construir. Per què, Jostein, per què?