Com els deu passar a molts, Mario Vargas Llosa no és sant de la meva devoció. La major part dels escriptors mantenen en privat les seves opinions polítiques. O potser no transcendeixen. Però no és el cas del cèlebre autor peruà. I com que les seves opinions i les meves no coincideixen massa, em feia mandra llegir res seu. Però, alhora, em resultava trist no llegir-lo precisament per això. Així que vaig pensar que seria una bona idea intentar deixar de menystenir-lo des de la ignorància, per poder-ho fer des d’un cert coneixement de causa.

El cert és que el llibre m’ha generat sensacions contradictòries. El començament se m’ha fet barda amunt. El registre em resulta llunyà. No tinc referents peruans que em permetin ubicar els jocs col·loquials. I el que després acaba convertint-se en un recurs habitual al llarg del llibre, és a dir, la barreja indiscriminada de converses que estan succeint en diferents llocs i amb diferents protagonistes, al principi del llibre, quan un encara no situa els personatges, resulta realment desconcertant. Prou com per haver-me fet pensar a abandonar el llibre abans de la pàgina 50.

No obstant, no ho vaig fer. Segurament en un altre moment ho hagués fet. O l’hagués anat allargant fins que n’oblidés el començament i quedés a un costat de forma més o menys accidental. Però no. Vaig superar el desconcert inicial, potser captivat per un plantejament que alimentava la meva curiositat prou com per superar les dificultats estilístiques: un seguit de capitostos militars peruans indistingibles entre ells envien a un capità de l’exèrcit a muntar un servei de prostitutes per als soldats de la frontera amazònica. El personatge, una figura hilarant, obsessa de l’organització i amb un amor per la institució que va més enllà de tota lògica, hi posa tot el seu talent i l’empresa és un èxit logístic i organitzacional. Arran d’aquí, les interseccions d’aquesta història amb la de la seva família, la de la ciutat, els mitjans de comunicació i un culte popular que floreix en paral·lel teixeixen una trama prou interessant com per superar les complicacions inicials.

Un cop els personatges s’han fet més sòlids, l’estil que inicialment es feia un pèl massa exigent, es torna un dels atractius de la novel·la. La barreja de registres i formats és constant. Els diàlegs desendreçats deixen pas a informes militars, articles periodístics i transcripcions de programes de ràdio. En tots dos formats, Vargas Llosa deforma i exagera l’estil, convertint-los en divertides paròdies, on els girs i expressions pròpies de cada registre es tornen barroques, recargolades i extremadament còmiques. Recorda, almenys a mi, l’estil florit dels llibres humorístics d’Eduardo Mendoza. La forma de parlar de cadascun del personatges es converteix en la seva descripció. Forma i fons, doncs, acaben servint per apedaçar una novel·la singular, divertida, heterogènia i absurda. Que em fan pensar que sí, que potser Vargas Llosa i jo no compartim pensament polític, però que és un autor monumental i un catxondo mental de primer ordre.