Suau, com la seda. Delicat, com un gerro japonès. Aromàtic, com la lavanda provençal. Mesurat, com cadascun dels gestos amb què se serveix el té. Mínim, com un haiku.

Res del que pugui dir de Seda, d’Alessandro Baricco, té cap valor. Res. Qualsevol paraula meva semblarà formar part d’un gènere diferent. D’un món diferent. Com si un porc senglar provés d’imitar el ball circular de la figureta d’una ballarina dins una capsa musical. Com si jo mateix provés d’imitar un pianista, colpejant un teclat amb els peus. Qualsevol pretensió de proximitat resultaria vergonyosa, ridícula, absurda.

Seda és una faula. Un somni. Un conte. Una història. Una breu novel·la. Una llarga paràfrasi. Una complexa metàfora. Una forma de transmetre una sensació, un anhel, una calma, un desig i una frustració. Escriptura aromàtica. Escriptura onírica. I tot plegat, beneït pel do de la senzillesa.

Té cap sentit explicar-ne l’argument? Serveix per res dir que és la història d’un home sense por ni ambició, que travessa el món per anar a buscar un tresor tan singular com els ous dels cucs de seda? Seria realment aquesta, la història? O seria, més aviat, que és la història d’un home que, víctima d’una vida insignificant i sense sentit, s’ofusca projectant la seva insatisfacció en la silueta d’una dona que, qui sap, potser ni tan sols mai va existir? O potser és la història de la dona que hi ha rere l’home, que tan poc surt, i que sembla moure-ho tot des dels marges de les pàgines, des dels espais no escrits de cadascuna d’elles…

Un exercici literari equilibrat i preciós. Que he llegit d’una tacada, en poc més d’una hora. Una hora equilibrada i preciosa. Suau, delicada, aromàtica, mesurada, mínima. Màxima.