Començo i acabo La bogeria, de Narcís Oller, d’un parell de revolades. Un llibre ràpid, formalment senzill, que converteix en novel·la lleugera el que podria ser un assaig o una anàlisi psicològica sobre un personatge que esdevé boig.
En Daniel Serrallonga ens és presentat com un excèntric. Una figura exaltada i extrema, que alterna alts i baixos. Pertany a una de les millors famílies de la imaginària Vilaniu d’Oller i pot viure d’això, de cremar patrimoni per alimentar els seus projectes grandiloqüents. Avança per l’època, el darrer terç del segle XIX, alternant Barcelona, Vilaniu i Madrid, on serà diputat a Corts. Son pare va acabar boig, segons sentencia el metge de la família. Ell acaba boig, com acaben reconeixent les diferents veus que l’analitzen. Estava condemnat? Estava predeterminat a parar boig? O és la vida de confusió, les provocacions, els paranys i la seva pròpia ambició, el que l’allunyen de la realitat fins a fer-lo parar boig? Què determina l’evolució de la bogeria, la natura o la cultura? Aquestes són les hipòtesis amb què juga Oller per analitzar la qüestió a través de la literatura, mogut, diu la Viquipèdia, per la mort d’un client seu.
La narrativa d’Oller ve del naturalisme. Intenta ser fidel al món que veu i viu. La bogeria és una fotografia de la Barcelona on viu l’autor. El narrador, una figura gris i prudent, amb un paper secundari dins l’evolució del personatge, ben bé pot funcionar com un alter ego de Narcís Oller. La tècnica narrativa que utilitza, però, té el seu punt d’originalitat. No hi ha un narrador omniscient, sinó una crònica en primera persona d’un conegut del protagonista. La veu del narrador es combina amb la de dues figures més, l’Armengol, un altre advocat, que és qui més el coneix i qui hi projecta una mirada més irreverent, i un metge, en Giberga, que aporta una visió més clínica. Són les seves veus, un cor d’opinions complementàries, les seves converses, les que dibuixen al personatge, que a penes apareix directament en la novel·la. Això fa que la forma de conèixer-lo es faci un pèl repetitiva, ja que sempre sabem d’ell a través de les converses que mantenen, més o menys casualment, el narrador i els seus amics.
No situo l’autor, però la introducció em permet imaginar-me Narcís Oller dins aquella Barcelona en creixement de la segona meitat del XIX, la Barcelona dels prodigis d’Onofre Bouvila on no només creix l’Eixample, sinó també una capa burgesa, il·lustrada i polifacètica que potser mira més cap a França que cap a Madrid. Oller ve a omplir aquella Barcelona des de la perifèria, com tants d’altres. Burgès, benestant i liberal, fa de la literatura l’element de prestigi dins una vida relativament plàcida, com a advocat. Als trenta-un anys, decideix començar a escriure en català i esdevé una figura de referència de l’època, dins els petits cercles que la fama literària en una ciutat com Barcelona i una llengua com la catalana li podien permetre. La fotografia que ens ofereix d’aquest estrat social, d’aquest moment, d’aquesta Barcelona, és més valuós, segurament, que la història mateixa.
Busco en La bogeria i en Oller una pinzellada de literatura que em porti una mica més enrere del segle XX, com faig molt de tant en tant. Quan ho faig, ja sé que em trobaré ritmes i registres de cadència diferent. Una línia que em costa traçar clarament m’uneix, però textos com La bogeria amb Tortilla Flat, L’educació sentimental, La mort a Venècia, Casa de nines o Un verano en Mariposa, per citar-ne només alguns dels que tinc més presents. Gèneres i temàtiques diferents, autors que no tenen res a veure, generacions de distància, però una narrativa que, si la comparo amb els textos que llegeixo dels darrers quaranta o cinquanta anys, dels autors que ja han conviscut amb freqüència amb el llenguatge audiovisual del cinema i, sobretot, la televisió, semblen d’un altre món.
Potser és presentisme. Probablement una atrofia adquirida que m’allunya d’aquest registre, d’aquesta literatura amb pedigrí. No puc evitar sentir-me’n lluny. I no de la trama ni del moment històric, que em podria resultar especialment atractiu. Sinó del text, de la construcció, del ritme i de les palpitacions dels personatges. No sé si és aquest excés d’exposició a narratives massa audiovisuals, a massa sèries i massa tele. Sigui el que sigui, sento que havent-ne fet aquest tastet, a Oller ja el tinc fet. I retornaré a lectures més contemporànies, on sé nedar millor i submergir-m’hi més a gust.
