Diu l’Anna que aquest llibre és seu. Deu ser-ho. Però a mi em sona que, si no el vaig comprar, en algun moment vaig pensar fer-ho. Pel tema. Pel títol. Pel que suggereix. “El blog del Inquisidor” és una construcció de quatre paraules. Dues d’elles tenen magnetisme. La part del “blog” atreu al que queda de mi d’investigador/opinador sobre els aspectes socials de la digitalització de tot plegat. Avui en dia, però, suposo que em pot atreure més la dimensió metafòrica que pot haver-hi sota la idea d’un inquisidor. Sigui com sigui, feia mesos que el lloc del llibre de Lorenzo Silva em feia l’ullet i ara ha caigut. Ha tocat.

La trama es pot resumir així: una dona ociosa troba els tres primers capítols d’un llibre interromput a una pàgina d’internet. El tema del llibre truncat és un procés de la Inquisició. Al procés, una monja priora i un frare són investigats per un inquisidor, que n’arrenca la previsible i adequada confessió. El procés, però, és l’excusa i el context del combat d’esgrima, desigual, que protagonitzen l’autor d’aquest llibre, al que s’anomena l’Inquisidor, i la lectora, a la que s’anomena Theresa, per aproximació a la pròpia víctima del procés inquisitorial. El combat d’esgrima es manté net i distant. Ell recula i s’exhibeix. Ella ataca sense sensació de perill. Lluiten. Ballen. Ella sempre sembla més necessitada que ell, al que costa descobrir-ne l’autèntic propòsit. Els intercanvis, les interaccions, es fan més ràpides, més íntimes, però sempre guardant la distància. Ell sempre s’esmuny. Ell sempre es protegeix. I ella sempre sembla inofensiva. El darrer pas del ball, els desvetlla, els aproxima i els separa per sempre, tancant llibre i història. Sense les conseqüències o les estridències que, en algun moment, Theresa anunciava que hauria provocat.

És un llibre elegant. La forma és important. La forma el porta a intentar reproduir els registres comunicatius a un xat d’internet. L’intent es queda en això, en un ‘intent’ perquè els xats que diu que transcriu no són possibles. Això, però, em preocupa poc. Segurament, fins i tot, és d’agrair, pel que fa a la lectura. Amb la forma també intenta construir els dos personatges: distants, llegits, formals, vanitosos i exhibicionistes. En el cas d’ell, de l’Inquisidor, potser resulta més creïble que en el cas d’ella, que sempre va a remolc.

La mateixa forma del llibre, que pretén ser una amalgama de formats, conté algun dels elements que menys m’han convençut. En destaco dos: (1) No sé fins a quin punt és necessària la teòrica transcripció de la confessió de l’acusada. Es fa molt llarga i aporta poc. Reconec haver-la llegit en diagonal. (2) En segon lloc, la carcassa que Silva li dóna, de “llibre trobat”, també em sembla completament accessòria. L’autor diu que el que presenta és un text trobat a Internet i que ell es limita a traduir-lo i publicar-lo. Tant accessori és, que si havia de servir d’embolcall, de funda, al final resulta tan prescindible que s’oblida d’utilitzar-la per tancar el llibre.

Globalment, el llibre m’ha semblat entretingut. Apel·la a un format i a una temàtica que em resulta propera. Per propera, però, em resulta poc creïble. Poc realista. En forma i en el fons. No obstant, això no em molesta massa. Els personatges em semblen distants i mancats de motivació. La trama, irregular, pivotant entre la història que els uneix i la història que protagonitzen, sense que hi hagi més connexió que la metàfora pretensiosa. Però, malgrat tot, la narració em va acompanyant a passar pàgines i a voler saber com acaba la història. No sé si això és suficient per recomanar el llibre o per pensar que en algun moment voldré tornar a llegir-me’l. Em temo que la resposta és ‘no’. I no passa res.