De vegades, entres a una llibreria i compres un llibre qualsevol. Per la tapa. Pel títol. Per l’autor. Quan fetitxitzes la literatura, fer-ne compres-impuls no deu ser tan estrany. En aquest cas, una llibreria fora de lloc, en un moment en fora de joc, em va deixar les mans ocupades amb un text del que no té ni cap referència ni cap expectativa. Grans frases farceixen portada i contraportada. L’excusa és llegir una novel·la negra en anglès. L’autor, un tal Michael Connelly, sembla un bestseller i les pàgines que fullejo mostren una escriptura accessible. Va, que és només una edició de butxaca…

Mickey Haller és un clixé. Un advocat gris, que gestiona un petit equip. Els seus clients són com ell: perdedors. Acaben junts perquè no tenen més remei. Evidentment, la vida personal d’en Mickey és un desastre. Ell, però, és més una víctima que no pas el responsable de la seva miserable vida personal. Com els detectius que encarnava Bogart o com els personatges de Raymond Chandler.

Per això, no és gens sorprenent que el cas que constitueix la trama de la novel·la sigui una elecció poc intel·ligent, molt més romàntica que pràctica. El cas, com ha de ser, es complica i emmerda. Posa en perill la seva vida. El connecta amb una dona –un altre clixé, la damisela en apuros– altrament inaccessible que ofereix a l’autor l’excusa per posar-hi sexe i, al protagonista, una motivació extra per resoldre-ho tot plegat i sortir-ne viu. Els dolents són intrínsicament dolents. Els bons també ho són una mica, però ho són per necessitat, per astúcia, que no per malícia. I la filla perduda, a la que ell espia amb uns binocles des d’un puig mentre juga a futbol a l’escola, la gran llum, la gran pèrdua, la gran esperança…

La trama i la dona porten en Mickey a la redempció. Connelly resol bé el desenllaç, però sense massa fanfàrria. La vida continua, sí, però no igual, perquè en Mickey en surt una mica més feliç, més perdonat, menys novel·lesc i gris. Pàgina rere pàgina, el llibre vola fins que s’esgota i el lector, en el fons, es queda més o menys igual, com si hagués vist una pel·lícula dels anys 50 de la que demà, probablement, no recordarà res.