Segueixo aplicadament orientant lectures a les recomanacions de la Neus: llegir-se llibres que se semblin al que tinc al calaix. Segona estació: Wild, de Cheryl Strayed. A algun web el classifiquen com a “literatura de nova era” i l’apropen al gènere de l’autoajuda i l’espiritualitat. Això em fa pensar que les etiquetes són tòxiques i que qui classifica llibres a alguns webs s’ho hauria de fer mirar… Però centrem-nos en Wild.

Si no fos perquè va ser l’únic títol concret que va sortir de les recomanacions de la Neus, mai m’hagués interessat per aquest llibre. Un cop acabat, crec que m’hi refermo. El gènere del “creixement personal” em fa mandra. I això pot ser una mala notícia, si el que tinc al calaix, hi té gaire proximitat. El procés de lectura ha estat de comparació constant, regalimant saludables dosis d’enveja. Suposo que no em quedarà més remei que veure’n la peli, també, aviat, per tancar el cicle i poder afirmar, com és costum, que el llibre és millor que la pel·lícula.

Wild. No he acabat de pillar perquè el llibre es titula així. Crec que al final ho explicita, però potser no he prestat prou atenció a alguns passatges del llibre, igual que la protagonista potser tampoc prestava atenció a alguns trossos del seu recorregut. Sigui com sigui, Wild és la crònica d’un viatge. Interior i exterior. La prematura mort de la seva mare fa ensorrar la vida de l’autora/protagonista, que vagareja per la vida els anys posteriors a aquest succés. Sexe, drogues i roncanrol són els vectors que la descontrolen i la perden. 1800 kilòmetres de marxa des del Sud de Califòrnia fins al Nord d’Oregon són el camí de tornada, de retrobament, de reconstrucció. La penitència i el càstig. La medecina i la promesa. 1800 kilòmetres de patiments, privacions i misèria serien el ritu de pas que serviria a l’autora/protagonista per tancar la fase de dol i superar-se, centrar-se i convertir-se en el que seu talent l’havia de fer ser: una exitosa escriptora, mare i esposa.

Malgrat que la prosa està lluny de ser de color de rosa i que la protagonista es descriu plena de defectes i vicis, al llarg de les pàgines el que preval és el relat de superació. L’excés d’heroisme per compensar els excessos d’heroïna. El happy ending que la història promet i que l’autora lliura al lector, de forma previsible i fidel. Després del necessari recompte de pors, accidents i penúries, emergeix una nova Cheryl, que pot il·luminar amb el seu exemple la vida de tantes persones trencades i d’encara més persones amb existències grises. Final feliç. Cau el teló.

El llibre té un tempo adequat. Van passant cosetes, especialment en els primers dos terços de la seva longitud. Les dificultats que va superant donen linealitat a la lectura. Un hi veu el progrés. El creixement. Després, en l’últim terç, la lectura se m’ha fet més pesada i menys atenta. Les situacions es tornaven una mica repetitives. Els secundaris es confonen uns amb els altres i les descripcions d’arbres, valls, llacs i muntanyes, sense fer-se llargues, convidaven els meus ulls a saltar-se un parell de línies cada cop que m’hi trobava. D’altra banda, és un llibre amb el que el lector aprèn i es transporta i s’imagina fent ruta. Fins i tot jo, que sóc el més llunyà que pugui haver-hi a un excursionista, no he pogut evitar situar-me mentalment enmig d’aquella ruta o d’alguna altra semblant. La perspectiva del temps per un, del camí, dels dies d’aïllament i esforç físic se’m feien atractius. Clar que després pensava en tants dies sense mòbil ni bateria ni música ni res, i les ganes se’m aigualeixen. Però això no treu que l’autora aconsegueixi transportar-te eficaçment a la seva ruta i al seu viatge. Tant interior com exterior. Això és el més important que vol l’obra. I ho aconsegueix amb brillantor.

 

PS. Un dia després d’acabar el llibre, he vist la peli. Crec que no ho havia fet mai, això: enllestir un llibre i veure’n la pel·lícula immediatament. És interessant com una novel·la que passa gairebé tota dins el cap de la protagonista es converteix en una pel·lícula amb poquíssims moments de veu en off. També ho és veure quines situacions i protagonistes es decideixen tallar per la versió cinematogràfica, amb guió de Nick Hornby. És inevitable que sigui més curta que el llibre. El llibre aconsegueix transmetre millor la sensació de dolor i patiment. La peli, se centra molt més en el motiu de l’aventura, la pèrdua de la mare. Molts personatges desapareixen. Algunes situacions es fusionen. Però el producte final és sòlid i té ritme. Potser més, fins i tot, que el mateix llibre.