El títol “Nada” de Carmen Laforet, rondava les meves llistes de futuribles des de fa molt temps. És un d’aquells llibres que esperen el moment adequat. El curiós és que no en tenia cap referència, més enllà de constituir un dels títols mitjanament importants de la literatura espanyola de postguerra.
La primera sorpresa em va quan descobreixo que la figura més interessant de l’obra -almenys als meus ulls- és Barcelona. Sí, és cert que hi ha un seguit de personatges importants i que la narradora és protagonista principal. Però tots aquests personatges són fluctuants i més o menys petits. La veritable presència és la de la ciutat. Entre les pàgines de Laforet, batega una Barcelona grisa, humida i miserable. La Barcelona derrotada i colpejada, anorreada i empobrida. No sé si del llibre s’extreu l’any exacte en què se situa la narració, però ha de ser entre 1941 i 1943. Barcelona, rendida i esclafada. Sense pràcticament mencions a la guerra ni als seus bàndols, Laforet aconsegueix fer un retaule inquietant i vibrant de la capital derrotada. El carrer Aribau és la part i el tot d’aquesta ciutat anorreada i avergonyida de la seva pròpia misèria, de la seva humanitat robada, de la seva dignitat bombardejada.
Però també veiem una altra Barcelona. El contrast és feridor. Mentre la Barcelona del carrer Aribau i del microcosmos del pis dels protagonistes transpira derrota, la protagonista descobreix una altra Barcelona. La dels guanyadors. La burgesia local, que restableix l’ordre i aixeca murs. La Barcelona de les torres de la Bonanova, de les fortaleses de la part alta del carrer Muntaner i les seves sucursals bohèmies al Born.
Vaig per la trama. L’Andrea és una noia de divuit anys que ha passat la guerra a un poble, sense pares, cuidada per alguna cosina. Arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat, amb una petita paga que li ha quedat dels pares. Anirà a viure a casa de l’àvia i els tiets. A aquell pis del carrer Aribau que Laforet aconsegueix immortalitzar. La casa és una parada de monstres. Els monstres que ha deixat la guerra, la misèria i la derrota. Les ombres d’un passat estroncat.
Pintats amb uns trets expressionistes que recorden els traços de Cela a La familia de Pascual Duarte, els monstres d’Aribau són corprenedors. Una àvia voluntariosa, que mai no dorm, mig senil, que passeja tendresa i llàstima. La tieta Angustias, que amb el nom ja paga. Intenta mantenir un cert ordre moral dins una casa on seria impossible aconseguir-ho. És l’antagonista natural de tothom, perquè la moralitat és insostenible en aquella casa i, per extensió, en aquell carrer i en aquella ciutat. Román és el tiet gran. L’artista. El bohemi. La seducció destrossada per la guerra i convertida en cinisme i crueltat. Juan és el segon tiet, que compensa amb violència els seus complexos d’inferioritat. L’objecte més freqüent de les seves pallisses és la seva dona, la Gloria. La Gloria està atrapada en aquella casa i en aquell temps. És fresca i presumida en un temps on presumpció i frescor estan condemnats. És la única ment pràctica i centrada que queda a la casa. Tenen un fill, que sobreviu de miracle. De miracle, com tothom. I el quadre s’acaba amb la criada, l’Antonia, una figura brutal i odiosa, que sembla extreta d’un dels aiguaforts de Goya. Fins i tot la mascota, un gos anomenat Trueno, té un punt monstruós i miserable.
En aquest context, Andrea sura com pot. Els seus somnis d’una Barcelona on ser lliure xoquen amb aquesta família embrutidora. S’emmirallarà amb un grup de companys d’estudi. Rics, il·lustrats i capriciosos. Fills de la victòria, són incapaços d’entendre-la. Els seus mons, però, es creuaran. Històries sentimentals estranyes i poc creïbles uneixen el passat i els destins dels monstres d’Aribau i la família de la seva amiga Ena.
La resolució de la trama, brutal, tràgica i inconnexa, tanca la novel·la. L’Andrea tornarà a començar. Un any després d’arribar a Barcelona, l’abandona. Un any després de caure al pis d’Aribau, el deixa enrere. Fuig de la misèria i la brutalitat, seduïda per la promesa d’una vida millor, més còmoda i amable, al costat de la seva nova família d’adopció, camí de Madrid. Què serà d’ella? Serà capaç de dur a terme la transformació que la seva nova vida li demanarà? Podrà oblidar que ella també és un monstre d’Aribau, una derrotada? Això queda fora de focus. Probablement, les respostes les trobarem a la biografia de la pròpia Carmen Laforet. Guanyar un Premi Nadal amb la seva pròpia història als 23 anys segur que va fer més suau la transició.