Resulta difícil etiquetar el llibre “Juegos de la edad tardía” de Luís Landero. Podríem classificar-lo com a inclassificable. Singular. Estranyament divertit. Potser l’única forma d’explicar-lo és desgranant-ne la seva trama.

Com l’Andrea de Nada, En Gregorio Olías és un nen que arriba a la ciutat a ser cuidat pel seu oncle Félix. La ciutat no es precisa, però és Madrid. L’oncle és el primer d’una sèrie de secundaris meravellosos que se succeeixen dins el llibre. Regenta un quiosc de dolços i bestieses a un parc. Félix i Gregorio passen anys junts, molt enganxats. L’estranyesa del tiet s’empeltarà en la del nen. És gloriosa la fixació del tiet Félix amb el concepte de “el afán”. Aquest “afany” és el que condemna els homes, filosofa el Félix. I, quan veurem, de resquitllada, alguna escena amb els pares del Gregorio, veurem que “el afán” és molt present dins la nissaga familiar. És una llàstima que el concepte desaparegui cap al terç del llibre i no es recuperi.

El tiet Félix emmalalteix i Gregorio es queda sol regentant el quiosc. En aquesta solitud mal entrenada, es manifesten els trets excèntrics que caracteritzaran la resta de la novel·la. Gregorio coneix un grup de joves als que orbita. Un d’ells el marca una mica més. També s’encapritxa d’una noia, tot i que no hi arribarà a parlar mai. Tots dos personatges desapareixeran, però el marquen. Demostren que Gregorio és un individu que no encaixa. Que no vol encaixar. Que s’afanya a inventar-se la seva grandesa. Que s’enganya tant a ell mateix com ho ha vist fer repetidament al tío Félix. S’imagina explorador, viatger, enginyer i poeta. Escriu poemes que després guarda en una capsa de sabates. Juga amb el seu únic amic a imaginar-se grandeses. Es posen pseudònims. Neix l’ombra de Faroni, com un alter ego de curt recorregut.

Quan mor el tiet Félix, perd el quiosc. Amb el quiosc, perd també de vista la noia, l’amic i es queda sense punts de referència. Se’n va a viure a una pensió. S’apunta a una acadèmia. Inicia un camí de grisor i convencionalitat que només té un desenllaç possible. Trobar una dona i una feina grises i anorreadores, que el permetin convertir-se en un respectable home invisible de la societat correcta. I és en aquesta grisor que desapareixen una vintena d’anys de la vida de Gregorio. A una feina que un no pot deixar d’imaginar-se com un cubicle del “Brazil” de Terry Gilliam i on no es relaciona amb ningú. A un matrimoni d’autistes. Gregorio passarà anys assegut a una butaca. Anys reparant un rellotge. Anys mirant per la finestra. Un dia que està estranyament animat, es creua amb el seu amic de joventut. I aquí la novel·la fa “clic”. L’afany retorna, tot i que no se’l descriu així.

Gregorio inicia un camí de rebuig del seu present. D’ensonyament. S’emmiralla en un passat que mai va existir. De sobte, la butaca i el rellotge semblen insuficients. I aquí entra en escena Gil. Un comercial que truca de “provincias”. La dimensió “provincias” és interessant. Desubicada. Endarrerida. L’Espanya de “provincias” és fosca i es dibuixa en blanc i negre. Gil converteix les seves trucades per passar comandes en un creixent interrogatori sobre les meravelles de la ciutat, una Arcàdia de la que se sent expulsat i que imagina amb tota la púrpura del Paradís. I Gregorio es veu portat cap a donar-li respostes. La novel·la ha fet “clic”. Entrem en una llarga fase, repetitiva, espiral, on Gregorio es veu forçat a inventar respostes. A documentar-les. A imaginar-se una grandesa urbana de la que ell ha de formar part. Recupera Faroni. Fantasieja de forma cada cop més il·lusòria. Gil ho empeny. Ell ho conrea. Faroni és tot el que ell mai va ser. Faroni és el personatge imaginari que assalta les seves vides. Gregorio passa de ser un zombie adaptat al seu entorn a un personatge inquiet i excèntric. Angelines se’l mira amb la comprensió que s’ha de tenir amb un fill tonto. L’espiral gira i gira. La invenció es fa profunda i enrevessada. El món imaginari que Gregorio descriu per a Gil es converteix en la seva principal dimensió de la realitat. Es converteix en Faroni.

La trama de Landero es complica fins que es torna claustrofòbica. Gregorio, Gil i Faroni s’entrecreuen i s’emmerden. Al seu voltant, espectadors i víctimes els toleren, els suporten i, finalment, els ignoren. Com era previsible, acabaran junts, tots tres, condemnats a conviure amb les seves invencions. Segurament és el millor que els podria passar. El millor happy ending possible per a ells.

Gregorio Olías és un mentider. Un egòlatra. Una persona egoista, manipuladora i cruel. Gregorio Olías és un heroi. Un personatge extraordinari i genial. Landero escriu el Quixot del tardofranquisme. Una meravella de la literatura difícilment comparable a res més. Envoltat de secundaris tan singulars com ell mateix. Ombres de l’època. Tots són estranyament semblants, com si parlessin tots amb la mateixa veu. L’Angelines és l’única excepció, la veu del seny i del sentit comú, que valora com a “tontunas” qualsevol cosa que no sigui convencional i material. I, malgrat tot, s’hi manté fidel.

Més enllà de la trama i dels personatges, amb “Juegos de la edad tardía”, Landero elabora una crònica desentranyada de la seva època. Una mirada esbiaixada del franquisme, que n’ha eliminat tot element crític, tota consideració. Sí, hi ha pobresa. Escassetat. Mirades curtes. Però es donen per fetes, com part de l’escenari. És un relat extirpat del moment en el que viu. Cosa que ho fa més estrany, si pensem que està escrit a finals dels anys vuitanta, on ni hi ha censura ni el tema és tabú.

El llibre té moments repetitius. Avança de forma irregular. Costa una mica entrar-hi i després costa una mica mantenir-s’hi. Alguns fragments s’allarguen de forma innecessària. Algunes històries exemplars d’alguns secundaris tenen poc sentit. Durant mig llibre, la narració pivota sobre una data, el 4 d’octubre, com si aquell dia hagués de ser el punt d’inflexió de tot plegat. I després tota aquesta energia es dilapida. Personatges com el tío Félix o el “dimoni” es desaprofiten. L’estructura té una evolució relativament capriciosa. En els trenta anys que fa que es va publicar l’obra, la indústria editorial ha canviat: no m’estranyaria que si arribés avui a les mans dels agents i les editorials, Gregorio Olías, Gil i Faroni no haguessin arribat a veure la impremta. I, malgrat totes les seves petites inconsistències, seria una autèntica llàstima. Una pèrdua lamentable.