A vegades busques coses molt concretes, als llibres. A Els noms epicens, de l’Amélie Nothomb, jo m’hi esperava trobar coses molt concretes. I em vaig equivocar.
Fa anys, la Mercè em va posar un Nothomb a les mans. No l’havia llegit mai. Era Estupor i tremolors i va resultar una experiència ben singular. Fins ara no hi havia tornat, però guardava un record vívid de la seva irreverència. També recordava l’afany de protagonisme de l’autora, la seva desproporcionada set d’excentricitat. Segurament és això el que ha fet que hagi trigat tants anys a tornar-hi. Però també és això el que buscava quan vaig triar Els noms epicens de dalt d’una taula de l’edició emmascarada d’enguany de la Setmana del Llibre.
Buscava una cosa molt concreta, jo. Precisament, aquella irreverència. Aquella veu tan aguda i estrident. I no obstant, no l’he trobat. Els noms epicens no té res a veure amb Estupor i tremolors. No semblen ni tan sols escrits per la mateixa persona.
Definiria Els noms epicens com a una història d’odi. Un conte llarg que explica el tortuós camí que traça un home per revenjar-se d’una dona que el deixa. Una novel·la curta i lineal, amb personatges d’una sola marxa (endavant) i de pocs matisos. Té el seu punt paradoxal, a nivell d’argument. Té gràcia que tot i que és l’home, en Claude, l’instigador de l’argument, el subjecte que odia (i per tant, es torna odiós), acabi sent un instrument que acabi connectant les dues dones, la que el va deixar i la que el deixarà. Les dues dones surten vencedores de la contesa, conduint esbojarradament un descapotable, en una escena que no puc evitar pintar à la Thelma & Louise.
Potser és normal que els llibres curts se’m facin massa curts. Probablement els trio perquè són curts i acabo menystenint-los precisament pel mateix. Els noms epicens (noms que serveixen tan per un home com per a una dona) d’Amélie Nothomb és una faula enginyosa però intranscendent. Una lectura d’una hora. Una història que podria haver encaixat perfectament -tant per temàtica com per estructura- com a un dels amors difícils de Calvino que tot just acabo de tancar.
El cert, però, és que el mos ha estat tan breu i lleuger, que em deixa poques coses per recordar. I per tant, poques coses per escriure.