Un dels primers fulls de la meva edició de Los amores difíciles, d’Italo Calvino, diu que tinc el llibre des de 1999. Porta vint anys esperant que em digni a obrir-lo. Trobo que els llibres -l’objecte- de Calvino tenen una història pròpia. Com si també fossin personatges de Calvino. Un amor difícil en ells mateixos. L’anterior que vaig llegir també portava molts anys en guaret als prestatges.

Així que després de diverses lectures que no acaben de convèncer-me, agafo aquest Calvino, oblidat i pacient. Per redimir-me una mica com a lector i per assaborir quelcom enginyós i bonic i memorable. Crec que no ho he aconseguit. Potser aquest lector ja no és redimible. O potser és qüestió de moments. De tenir el cap a lloc. Massa coses em distreuen.

Los amores difíciles de Calvino és un llibre de narracions curtes. Un llibre de contes. Un compendi d’històries de desamor. De petites tragèdies romàntiques. Una successió d’històries quotidianes, magníficament magnificades per la màgica lupa de Calvino, que és capaç de definir un personatge en una frase i fer-lo singular i inconfusible. Quina enveja. Quina capacitat per fer brollar situacions, cruïlles i persones!

Com passa també a Si una nit d’estiu, un viatger, cadascun d’aquests personatges, el soldat, el bandit, la banyista, l’empleat, el fotògraf, el viatger, el lector, el miop, la dona casada, el matrimoni, el poeta, l’esquiador i, finalment, l’automobilista, s’enfronten a una paradoxa. A una pulsió poc heroica. Cada conte és la crònica d’una cavil·lació (una calvinació?), d’un dubte, d’una situació habitualment poc novel·lesca. El capítol secundari que sempre esborraria l’editor, si fos part d’una novel·la convencional. Los amores difíciles és un llibre de bonus tracks, de fragments eliminats, de tomas falsas.

Les epopeies quotidianes de la banyista, l’empleat i el lector són les meves preferides. La situació ridícula de la primera, quan es queda sense banyador en mig de l’aigua; el somni que viu el segon, perquè ha tingut una nit de sort; i la desídia del tercer, que no acaba de saber si prefereix els petons d’una desconeguda o les pàgines del seu llibre, són memorables.

D’altra banda, pel fet de ser un llibre de contes tan estructuralment similars, la lectura se m’ha fet un pèl repetitiva. Com un plat suculent, que ja no t’aporta massa de nou després de la cinquena cullerada. Perquè ja tens els sentits saturats, sadolls. Perquè voldries sortir del bucle. Que la cosa avancés d’alguna manera. Perquè per bonica i meritòria que sigui la giragonsa, ja l’has fet abans, ja hi has passat, per aquell tombant del cercle. Però no pots, perquè tot el plat, tot el llibre, és el mateix bucle. La mateixa fórmula. I això, per a aquest lector sospitós de llegir maldestrement, és una mala opció. Soc més de plat únic que d’àpats de tapes. I soc més de personatges voluminosos i de difícil digestió, que d’esbossos ràpids. Prefereixo les trames dilatades en el temps i l’espai, que les que a penes són hipòtesis i ocurrències que cabrien en un tovalló. Per molt poètica que em sembli la imatge de la literatura de tovalló, aquest lector necessita més substància.

La pàgina inicial de Los amores difíciles que tinc guixada, la que diu que és de 1999, també diu que el llibre no és meu, sinó de la Raquel. Hi ha llibres i persones que queden enrere i ja no tornaran. Aquesta també podria ser una de les històries del llibre, dels amors difícils que expliquen els llibres que queden entravessats, desubicats i perduts. El deu buscar, la Raquel, aquest Calvino? I el Calvino (llibre), la deu buscar, a la Raquel? L’aventura d’un Calvino (llibre) podria ser perfectament un setzè conte, segur que sí. Fixar-se en el dia que va quedar endarrere, oblidat, potser per error, potser deliberadament. Què devia pensar, el Calvino (llibre), mentre la resta de llibres sí que trobaven el seu lloc a les caixes de cartró de Marlboro, o a la maleta corresponent? “Per què ells sí i jo no?”, devia preguntar-se. “Per què ell es queda i nosaltres marxem?”, es preguntarien, des de la foscor de la capsa de cartró, els llibres deportats? És tan fàcil i tan difícil a l’hora, composar històries com les Los amores difíciles.

Deixo el Calvino enrere. Però ocuparà un lloc a la memòria i a la lleixa. Potser algun dia tornarà a qui pertany.