A Us Against You li passa una cosa: que és la continuació de Beartown. I tot el que Fredrik Backman vol fer a Us Against You és fer la continuació de Beartown. Repetir la fórmula. Allargar el prodigi. Estirar el xiclet. I, és clar, es queda curt. Perquè Beartown és una novel·la magnífica i Us Against You només és un bon epíleg.

A Goodreads diu que vaig afegir el llibre a la prestatgeria de Want-to-read el mateix dia que vaig acabar el primer llibre de la nissaga. L’experiència lectora de Beartown és fantàstica. No el tornaré a ressenyar aquí perquè ja està fet. Beartown no es dilueix en el record. La xarxa de personatges, la trama, el poble i el seu esperit i, sobretot, el hoquei com a centre de gravetat de tot plegat, no s’obliden fàcilment. Queden, impresos sota la pell, impregnant la memòria.

Per això és tan fàcil començar Us Against You. Perquè parteix exactament del mateix lloc on vam deixar l’acció. Com si Fredrik Backman hagués volgut provar d’escriure un “Next day…”, i la cosa se li hagués allargat una mica. Unes 430 pàgines més, per ser exactes. Els temes, els personatges, el to, són exactament els mateixos, amb alguns afegits per fer el còctel més complet, com si l’autor hagués vist que li quedaven algunes caselles per marcar, dins la seva llista de temes i personatges per fer aparèixer a l’escenari. El hooliganisme, les desigualtats de gènere, la corrupció i els jocs d’interessos de la política  són aquesta successió de caselles que Backman intenta incloure a la seva Capella Sixtina. Potser massa vehementment. Potser se li noten les costures.

Costa no enganxar-s’hi, és cert. L’interès que desperta el desenllaç de la problemàtica, dels reptes de cadascun dels protagonistes, t’atrapa. Cadascun amb el seu camí marcat, amb les seves limitacions i condemnes, anunciades abans de començar pel narrador omniscient i saberut que pontifica constantment, excessivament, pel meu gust. Beartown acaba amb el terratrèmol que li suposa a un poble descobrir que l’estrella de l’equip i la major esperança de redempció col·lectiva que han conegut des de fa més de vint anys ha violat una adolescent. El cop és tan profund, que ho somou tot. La convivència, les creences, l’esport, la feina de molta gent i els somnis de tothom. Aquest és el terrabastall que Backman explica a la segona part, potser innecessàriament. Però de forma solvent.

Perquè Us Against You no aporta cap color nou. Però repassa els traços del quadre anterior. N’amplifica els detalls. Aprofundeix en angles que en la primera aproximació van ser secundaris. N’eixampla els marges. L’experiència com a consumidor-lector és molt semblant a l’experiència d’un consumidor-espectador d’una sèrie actual, on la primera temporada tanca bé i és un èxit i una sorpresa i molta gent reclama que continuï. Perquè som consumidors de narratives molt tafaners i en volem més. Sense adonar-nos-en que “més”, normalment, no és sinònim de “millor”. Poques segones temporades superen una primera d’excel·lent. I aquí, segur, si aquest blog el llegís algú, és on em saltarien al coll dotzenes d’exemples que provarien d’argumentar el contrari. I segur que tindrien raó. Mentrestant, penso en Lost, en Prison Break, en The Affair, en 24, en Catastrophe, en Mr. Robot, en This is Us… i hi veig el mateix patró repetit: continuacions més o menys solvents i artísticament prescindibles, que han dedicat el talent dels seus creadors a repetir el model en comptes de buscar-ne un de nou. Qui pot culpar-los? Qui no faria el mateix? Qui no demana, també, segones i terceres i vuitenes temporades dels seus entreteniments narratius predilectes?

Espero, doncs, que Backman dediqui el seu talent a nous universos. A noves trames. Que abandoni el hoquei. Que deixi enrere el Benji i la Maya i l’Ana i la Kira i el Leo i el Bobo i el Peter i a tots. Perquè ja han aconseguit deixar una marca molt més profunda que la que deixaran molts dels llibres que mai llegiré. Precisament per tot això no llegiré el “Beartown 3” que s’anuncia per 2021, per molt tafaner que sigui. I per això també sí que llegiré algun altre llibre del Fredrik Backman. Perquè ja sé del que és capaç.