Una combinació de casualitats em fa obrir Watching You, de la Lisa Jewell. És el seu setzè llibre, diu ella, al bloc d’agraïments. La sensació que tinc en tancar-lo és que he consumit un producte que, efectivament, pot ser el setzè d’una sèrie. Com podria ser-ne el seixanta-sisè. He girat les pàgines intrigat, volent saber com continuava cada escena, quin seria el següent pas que faria cada personatge, con convergirien les diferents línies argumentals. I mentre ho feia, hi veia les costures. La vehemència. Les línies del patró que segueix Jewell, amb pulcritud, professionalitat i mestria. I efectivament, convergeixen. I l’acabat és polit, llis i perfecte, com qualsevol producte sintètic fet en sèrie.

La novel·la se situa a Melville Heights, una barriada residencial de Bristol. Un escenari prou abastable i contingut com per construir-hi una comunitat simple i rodona, on tothom es té prop, situat, conegut. No té la personalitat ni la textura del Pagford de la Casual Vacancy de J.K. Rowling, però m’imagino quelcom de similar. Un cercle, porós però tancat, on l’autora pot desplegar-hi una trama de forma prou controlada i professional.

És un llibre de lectura fàcil i agraïda. No hi ha salts temporals. Els capítols són curts, com si fossin una setantena d’escenes d’un telefilm de tarda de dissabte. El registre és assequible. A nivell estructural, Watching You treballa intercalant dos registres de forma clarament diferenciada, sense cap risc de perdre-s’hi ni de confondre-s’hi. La major part del llibre evoluciona arran d’una línia del temps que avança de forma detallada i que va des del dia 2 de gener fins el 23 de març (de 2018). Complementàriament, interrompent la narració, trobem un segon registre que són bocins de transcripcions d’entrevistes policials que tenen lloc el 25 de març.

Entrevistes policials? Oh, sí. Perquè hi ha hagut un assassinat. I el llibre és un recorregut sinuós -i amable- entre els diferents personatges i els seus actes en els dos mesos anteriors a l’assassinat, de forma que mai acabem de saber qui és realment l’assassí. Jewell treballa bé els cops de volant, per fer-nos pensar que potser el criminal és un, després potser l’altre, però de seguida un s’ensuma que no serà cap dels que ha deixat entendre que serien. Finalment, el petit Cluedo es resol, també aquest cop, de forma estudiada i preparada durant pàgines, amb les engrunes que ens ha anat tirant l’autora, sempre sense donar-hi gaire importància, però que serveixen per donar-li versemblança al desenllaç.

Els personatges són agraïts. Tenim adolescents, joves i algun personatge madur. Tenim un o dos Aspergers. Un director d’una escola secundària que és massa brillant per no ser sospitós. Una lady in distress, que intenta posar la seva vida en ordre i acaba sent testimoni de tot i responsable de res que, per fer-m’ho encara més saborós, ve de passar un estiu i casar-se a la idealitzada illa d’Eivissa (Ibiza, per a Lisa Jewell, és clar). Mitja dotzena de personatges amb pes específic, tots clarament diferenciats. No tenen gaire fons o, en tot cas, el seu fons, les seves preocupacions i motivacions són relativament estàndard i transferibles a qualsevol altre personatge amb qui compartissin estereotip. Però és precisament això el fa que tot funcioni amb agilitat. Lleugerament. Fluint suaument, com una pel·lícula de tarda de dissabte. Imagino que aquí rau el seu secret, el seu èxit i, alhora, les escasses probabilitats que recordi gaire cosa d’aquest llibre, d’aquí alguns mesos.