“Aquest llibre no és per llegir-se’l. És per estudiar-lo”. La frase resumeix la meva impressió del llibre, encara mig encantant amb totes i cadascuna de les seves històries, mig entristit per haver-les perdut.

La colla de Pagford m’ha acompanyat unes setmanes. Cadascun dels personatges es movia amb independència, amb motivacions pròpies, amb els seus propis defectes, i la seva pròpia dosi d’humanitat. Diferents personatges construïen petits ‘clusters’ al voltant dels diferents pals de paller ubicats dins el poble. Cada família, cada grup, cada trama, cada fase… Tot funciona com una maquinària de rellotgeria perfecta. Rowling aconsegueix una obra coral de laboratori, sense cap de les connotacions que la definició “de laboratori” podria fer suposar. Simplement, cada peça funciona harmònicament, contribuint a les petites catàstrofes locals, anònimes i miserables, que marquen el curs de l’acció.

L’autora té, segur, un gran talent a l’hora de descriure totes les motivacions i febleses humanes que hi ha rere cada nom del seu dramatis personae. No obstant, més enllà del talent, el llibre transpira una enorme quantitat de treball, d’anàlisi, de mesura i d’arquitectura. No em puc creure que rere el Word no hi hagi més d’una dotzena de complexos Excels. Que la mussa m’agafi treballant, diu una de les meves frases preferides sobre el procés de creació literària. Segur que la Rowling també hi combregaria.

Tot sumat, talent i feina, planificació i dedicació, acaben construint una novel·la polimorfa, feta de línies que s’entrecreuen i farcida de personatges memorables. Els Mollison i les seves ambicions. Els Hall i les seves culpes. Els Price i la seva càrrega. Els Weedon i la seva condemna. Les Bowden i els seus errors. Els Jawanda i la seva fredor. Tots, família a família, personatge a personatge, aixequen una història plena d’històries que, vista de lluny, conforma un magnífic retrat, cínic, aspre i sense concessions, de la vida local d’un poble d’Anglaterra que podria ser, perfectament, la d’un poble qualsevol del món occidental.

Acabat el llibre i assumit que no té continuació, em resigno a atresorar-ne les memòries i assimilar-ne les lliçons, teòriques i pràctiques, que pugui recollir-ne. Ja sigui per utilitzar-les, ja sigui pel simple plaer d’assaborir més de 500 pàgines d’excel·lent literatura –diguin el que diguin els crítics i els entesos.