Jo confesso que mai havia tingut unes dates tan reservades per llegir un llibre com per al “Jo Confesso” de Jaume Cabré. Des que vaig girar l’última pàgina de Les veus del Pamano, fa poc més d’un any, ja estava decidit. “Per l’agost de l’any que ve”, agafarem el Jo confesso, vaig dir. I així ha estat.

Cautelós i esperançat, l’obria sense saber massa bé què esperar, però amb la referència i el record del Pamano ben fresquet. Predisposat a prendre’n notes i reconstruir una línia del temps si fes falta, com vaig fer pel de l’any passat, per muntar-ne el puzle. Però aquest cop no ha fet falta. Veig que em costarà molt no parlar d’aquest Cabré sense comparar-lo amb l’anterior. Per tant, no em resistiré.

El “Jo confesso” no necessita prendre notes. La història és més senzilla que la del Pamano. Sí, és clar, té complexitat formal, però és relativament superficial. De vegades un pensa que fins i tot gratuïta. Mentre el Pamano és una trama complexa que gira al voltant d’un seguit de personatges i per a la que cal una extrema atenció per unir totes les peces, com qui prova de tornar a encolar les restes d’un gerro esmicolat, el Jo confesso és una història relativament simple, un tronc força lineal que s’enriqueix o enterboleix -segons el moment- de branquillons més o menys complementaris o superflus.

“Jo confesso” és la carta de confessió, de testament, de llegat i d’homenatge, que li escriu l’Adrià Ardèvol a la Sara Voltes-Epstein. Una carta de prop de 1000 pàgines i on surten prop de 150 personatges. Dit així fa més respecte del que realment requereix. Perquè les pàgines es giren amb facilitat i perquè de personatges importants de debò, a penes n’hi ha una dotzena. Potser vint. La resta són complements, detalls i filigranes relativament necessaris. Perquè la història els demana. Perquè el Cabré els hi vol.

Potser l’Adrià Ardèvol és un dels personatges més entranyables i esfèrics que ha donat la literatura catalana. Potser no i només parlo per parlar, des de la meva parcialíssima ignorància, però la frase m’ha semblat prou rodona i contundent. L’Adrià Ardèvol és el principi actiu del llibre. De llarg. No n’hi ha cap de semblant, al Pamano. Ni de bon tros. La trama, personalment, m’ha interessat menys, en canvi. Em generen més curiositat les desventures del maqui i la postguerra que la vida d’un contrabandista d’obres d’art i relíquies històriques. En canvi, el personatge de l’Adrià… ho compensa tot. Amb la seva fragilitat, la seva genialitat i les seves incapacitats. Amb l’humor que destil·la, amb els seus inseparables interlocutors imaginaris, el xèrif Carson i el valerós cabdill Arapaho Àguila Negra. Amb els jocs de paraules. Amb el seu elitisme quasi-autista. I amb la seva devoció tendra i fidel, cap a la Sara. Si el Pamano era un llibre sobre una mort, el Jo Confesso és un llibre sobre una vida. I per això un atrapa la llum i l’altre la projecta. Tots dos, i això sí que ho tenen en comú, magistralment.