Fa un parell de mesos que vaig comprar el Boulder d’Eva Baltasar. Ha estat esperant-me silenciosament, reposant sobre una lleixa del prestatge. En horitzontal, com els llibres que tenen preferència. Era com si el covés. Com si busqués un moment per llegir-lo pausadament, ben llegit, ben mastegat. L’assaboria amb antelació. Me’l mirava amb la impaciència i la cautela de qui sap que se submergirà en un plat intens, complex i saborós. Ara, mentre recullo els coberts i m’empasso el darrer mos, confirmo que tot -tot: l’espera, les forquillades de mida petita, mastegar una mica més que de costum- valia la pena.

De la lleixa estant, Boulder emetia cants de sirena. El regust del Permagel que encara em queda entre els plecs de la meva memòria gustativa era inevitable. Potser esperava que em marxés, aquest regust, abans d’encetar el nou llibre. Però de seguida vaig saber que era inútil. Que res impediria la comparació constant. Que el contrast era inevitable. Els cants de sirena de Baltasar bategaven discretament, rere la sobrietat magnètica de les portades del Club Editor. Em prometien revisitar aquella veu singular i desafiant. La veu de la Nothomb catalana, com em vaig atrevir a escriure, fa un parell d’anys.

“És diferent”, m’havien advertit. No volia sentir-ho. No volia que em descrivissin la sensació, volia sentir-la, quan tingues els sentits a punt. Com ara, aquests dies, a petits mossos. Boulder és un llibre que corres el risc d’empassar-te d’una glopada. Per això em volia controlar. Pair-la de 40 en 40 pàgines. Gaudir-la en quatre estacions. Això he fet. Mastegant poc a poc. Assaborint-ho. Paint cada metàfora.

Boulder no és la continuació de Permagel. Podria ser-ho? Sí, perquè no. Podria ben ser que la protagonista de Permagel, engolida pel cliff-hanger amb què acaba el primer llibre, sortís disparada i no s’aturés fins arribar a l’illa de Chiloé, on es dispara la història de Boulder. Allí la trobem a ella, aquesta nova heroïna baltasariana, única i esquerpa, que atrapa mirades com un forat negre es menja la llum o un aspirador xucla la ronya. La trobem cuinant dins un vaixell. Manipulant matèria morta i donant-li forma. Com fa Baltasar amb les paraules: arrencant-les metàfores com qui esbudella un bacallà.

El rumb mata el viatge, i si la vida ha de ser una història només en pot ser una de dolenta”. El viatge de l’heroïna surt de Barcelona i es dirigeix al no-res. S’hi estava bé, al no-res. Ataràxica; fumant, follant i esbudellant. Fins que va conèixer la Samsa. I se’n va penjar. L’espiral de la seva vida, però, no va canviar. Seguia embarcada, cuinant, navegant, fumant i esbudellant, però ara hi va afegir la Samsa. Tot tenia més sentit, si orbitava al voltant de la Samsa. Fins que la Samsa va decidir que marxava. Que se’n tornava a Islàndia. Que ja en tenia prou de voltar pel món i ser lliure. L’heroïna, aleshores, va ser molt valenta, com li toca ser a les heroïnes dels contes de fades: va renunciar a ella mateixa i se’n va anar a Reykjavík, a composar la seva pròpia cançó dels Amics de les Arts. El rumb mata el viatge.

A Reykjavík l’heroïna es domestica. Intenta mantenir les seves circumval·lacions, però cada cop són més estretes i fictícies. La Samsa vol tenir amics. La Samsa vol tenir mobles d’Ikea. La Samsa vol tenir una casa. La Samsa vol tenir un fill. A tot se sotmet l’heroïna. A una renúncia rere l’altre. A perdre’s primer a ella mateixa i a perdre després a la Samsa, devorada pel seu propi somni, pels seus  propis objectius, pel seu propi embaràs. Baltasar descriu amb la precisió amb què un cuiner esventraria un llobarro la forma amb què Samsa es transforma en l’antítesi del que era, davant els ulls astorats i aturats de l’heroïna.

I sí, el rumb mata el viatge. [Spoiler alert]. L’encanteri esclata, molt temps després d’haver-se mort. Com gairebé tots els encanteris, esclata per tot arreu al mateix temps. Amb una simetria perfecta. L’heroïna es folla a una noia nova, on aconsegueix dipositar el seu desig, abans que el desig se li podreixi dins o es transformi en bilis i ressentiment. I la Samsa es folla a una altra mare, que és com follar-se a ella mateixa, en una escena final que m’he hagut de rellegir un parell de cops per fer-me un croquis concret de la situació.

Boulder no és Permagel. Però Eva Baltasar és Eva Baltasar. Escriu com qui cus: puntada a puntada, amb una precisió densa, contundent i meravellosa. Baltasar torna a aconseguir esculpir una novel·la, brodada en prosa poètica, però alliberada de floritures i jocs purament estètics i sobrers. Com els peixos que esventra l’heroïna, les frases de Boulder són rodones i aromàtiques, sense ni un gram de greix, sense res sobrer. Cada paràgraf conté una o dues perles que et fan aixecar una cella i preguntar-te on has deixat el bolígraf de subratllar. Però continues i no subratlles, perquè l’acabaries deixant fet un cristo, el llibre, tot guixat. I tampoc no cal.

A Boulder, Baltasar ja no juga a escandalitzar lectores. Boulder és més fi. Com si hagués destil·lat la forma sense alterar-ne el fons. Com si hagués abandonat l’espelta i ara treballés amb farina refinada. Boulder no és bolder. Tampoc en estructura: Boulder té un esquema simple, lineal, sense sorpreses. Boulder, en el fons, no és més que una història d’amor. Una història d’amor gairebé estàndard i rabiosament contemporània, de les que comencen amb focs d’artifici i s’apaguen quan s’han consumit, quan ja no serveixen i es poden llençar. Res dura per sempre. De fet, sovint, a penes dura gaire. El rumb, el viatge…

No obstant, rere aquestes formes més reposades, menys esquerpes, hi trobem la mateixa Baltasar: el mateix qüestionament de l’ètica, la moral i les relacions convencionals. L’heroïna de totes dues novel·les poden no ser la mateixa, però són molt semblants: es passen pel cony les regles socials, la moralitat correcta i l’ètica dels altres. Ambdues són fortes i febles alhora. Prou fortes per no doblegar-se al que el món espera d’elles. I prou febles com per no saber què fer en comptes d’això. A part de fumar, follar i esbudellar.

Baltasar, si us plau, el següent!