La pele (La pell) és un recull d’onze narracions connectades però independents que abasten els dos anys que van des del desembarcament de les tropes estado-unidenques a Nàpols, l’any 1943, fins el final de la 2a Guerra Mundial a Itàlia.

Els elements de connexió són els fils amb els quals s’enllaça el llibre: el personatge principal (el mateix Curzio Malaparte) que fa de narrador i protagonista; el moment bèl·lic, polític i moral on s’ubica, embastat de forma cronològica i capitalitzat especialment al voltant de Nàpols; i la presència dels “americans” com a segon personatge principal.

Malaparte fa d’ell mateix. En alguns capítols destaca el seu enginy i el seu humor negre, que va de la ironia al cinisme. En altres el que més es veu és el seu enfonsament i la seva desesperació. I encara en altres, la seva mirada crítica i burleta del món que l’envolta.  Malaparte fa d’individu absolutament diferenciat de tothom (napolitans i americans) i alhora és el seu intèrpret. Malaparte s’exhibeix fins a fer-se una mica molest i irritant. Més d’un cop un es pregunta com és que no li van creuar la cara, després de segons quines respostes.

Itàlia i, en especial, Nàpols, són el teló de fons del text. Una ciutat (i per extensió, un país) meravellosa, miserable i derrotada; un paisatge màgic, tràgic i sòrdid. Les situacions que descriu Malaparte de vegades són inversemblants. Alguna potser és una exageració. Alguna altra, una invenció. Però són tantes i tan pintoresques, que un no podria saber què és què. Els napolitans arruïnats traficant amb soldats negres (com a mercaderia)? Les perruques rosses pel cony de les napolitanes? Els nens a la venda per molt menys del que val un paquet de tabac? El guisat de sirena? Malaparte aconsegueix que tot sigui creïble i increïble al mateix temps.

Els americans són la tercera pota del llibre. Uns “americans” amalgamats com un sol personatge de múltiples caps, noms i caràcters. Malaparte els caracteritza de forma coral i compacta, pintant-los com un poble d’homes innocents, poderosos i una mica ximples. És precisament la seva ximpleria el que els fa encara més poderosos. Els italians, per contraposició, serien incapaços de fer-hi front, perquè són massa complicats, massa dispersos, massa realistes i massa hedonistes com per comprometre’s en quelcom tan seriós com guanyar una guerra. Especialment si no té lloc a casa seva.

Les narracions de Malaparte són irregulars. Res és trepidant, és cert, però n’hi ha de més àgils que altres. En alguns casos, la descripció s’allarga pàgines i pàgines sense acabar de centrar-se en res, amb aquella despreocupació de la literatura pre-comercial, que no havia de seduir les masses de lectors, sinó simplement assadollar la ploma de l’ego escriptor. L’estil és una mica ampul·lós i embafador. Té dotzenes d’afirmacions brillants, que barregen la millor ironia anglesa amb la càrrega barroca d’un llatí. Però també n’abusa i les repeteix, amb moltes variacions de la mateixa ocurrència. El text, globalment, té poc ritme. S’aguanta, però, gràcies a tres elements clau: l’excepcionalitat del moment que descriu, l’originalitat i l’enginy de la seva veu i la seva mirada i l’atractiu que, almenys per a mi, té un escenari com Nàpols, ara que després de recorre’l a peu fa algunes setmanes, l’estic recorrent ara a través de les pàgines de la Ferrante i, ara també, per pujar-li el nivell o rebaixar-li l’excés comercial, de Malaparte.

En resum, un llibre singular d’una veu encara més singular. Un llibre que m’és més fàcil de recomanar que no pas d’assaborir. Un llibre que m’ha agradat haver llegit, que espero recordar amb un cert detall i que, també, celebro haver acabat, per poder retornar a estructures narratives més novel·lades i, per què no dir-ho, més convencionals.