Des que el vaig posar al prestatge “to-read” de Can Goodreads, buscava un bon moment per descarregar i començar l’”Hotel Indira”, del Melcior Comes. Un llibre sobre un escriptor que busca reconstruir-se (o destruir-se del tot) a un hotel envellit i pretensiós, a la costa de la veïna Mallorca, fet per un columnista que de tant en tant segueixo, era una combinació d’ingredents irrefusable.

El moment va arribar mentre la tribu veia Los Increíbles 2 i Hotel Transilvania, als Multicines Eivissa i jo n’havia quedat feliçment deslliurat, prenent una cervesa i uns panxitos al singular bar que hi tenen a baix.

La sinopsi és senzilla: un escriptor bloquejat marxa de la Barcelona que l’acull i torna a l’illa de la que és originari. Allí, vol desembussar-se i retrobar-se. L’escenari de la trama és un hotel esplendorós als anys 60 i 70 i que no s’havia sabut adaptar als nous temps. L’escriptor, en Nicolau (Nico, Nic, Lau), es trobarà amb una figura del seu passat i s’hi obsessiona perdudament. La història de desamor i amor acaba ocupant la major part del llibre. Una història de mentides, excessos i autoenganys.

L’emoció i la decisió amb què vaig agafar el llibre, però, ha anat afluixant-se a mesura que passava pàgines. La meva valoració d’una novel·la depèn –potser excessivament- de la capacitat que tinguin els seus personatges per fer-se’m propers, íntims i entranyables. Si no m’enganxo als personatges, no m’enganxo al llibre. I això, a Hotel Indira, no m’ha passat. Aquest escriptor en crisi, illenc i desarrelat, tenia molts números per connectar amb mi. Però no ha passat. No me l’he cregut. No he patit amb el seu patiment, no he sentit les seves passions ni m’he empassat la seva bogeria.

Tampoc me l’he cregut a ella, la Natàlia. No és que no sigui creïble, és que és impossible. Impossible com a personatge, com a mare, com a amant, com a adúltera, com a filla… És la figura que menys em funciona perquè, al Nico/Lau/Nic/Nicolau, al final, com que és el narrador, un se l’acaba fent una mica seu.

Els secundaris són un altre petit freak show. Des del tiet, a la mare, fins als personatges estranys i bonyeguts que poblen l’Hotel, o l’entorn de la Natàlia, encara més estufats i esfilagassats.

Al final, un cop de guió inesperat (innecessari), tanca el llibre de forma abrupta, sense resoldre cap dels pàlpits i problemes que tenien els personatges del llibre i que han ocupat tantes pàgines. La sensació global és, per a mi, un pèl trista. Tenia ganes que m’agradés, el llibre. I el millor que en puc dir és que, com a mínim, m’ha tingut entretingut uns dies d’estiu.