Tenia ganes de llegir un altre Beigbeder després de l’agradable sorpresa de “El amor dura tres años”. Oona i Salinger té bones valoracions. Sembla una novel·la curiosa. Està traduïda al català i existeix en eBook. We’ve got a winner.

És una novel·la curiosa. Hi ha diverses històries que s’hi entrecreuen. La presència de l’autor és molt forta i no es pot descartar que tot plegat sigui un exercici d’autojustificació individual. S’hi barreja la investigació amb la fabulació, l’assaig i la pura ficció. De forma interessant, al principi del llibre, Beigbeder l’etiqueta com un exercici de “facció”. Cita el concepte de “non-fiction novel” de Capote. La idea és basar-se en fets reals, recolzar-se al màxim en les dades, dates i fets comprovables, històrics, i a partir d’aquí, omplir els forats necessaris per construir una narrativa, imaginant com podrien haver-se comportat, pensat, sentit i actuat realment els seus protagonistes.

Formalment, la novel·la explica la història d’amor (o desamor, o amor cortès, o amor maleït) entre Oona O’Neill i J.D. Salinger. A l’Oona O’Neill no la situava. És la filla d’un dels dramaturgs estatunidencs més importants del segle XX i acabaria sent la quarta i definitiva esposa de Charles Chaplin. A J.D. Salinger sí el coneixia, evidentment. El que no tenia present és que només hagués escrit una novel·la. I encara menys la seva biografia.

La història d’amor/desamor de l’Oona i el Jerry és fugaç. Té lloc en una Nova York farandulera, que l’any 1940 viu d’esquena a la guerra d’Europa. La Nova York de l’Oona i el Jerry és una versió corregida dels feliços anys 20. En aquest context es coneixen ell, amb 21, i ella, amb 15. Ell vol ser escriptor. Ella vol ser feliç. Amb aquest punt de partida, era complicat que la història acabés bé. Desenganyat, dolgut i incapaç de trobar el seu lloc ni dins aquell món ni dins aquella relació, en Jerry decideix allistar-se a l’exèrcit i anar-se’n a la guerra. Com Hemingway. La guerra com a catapulta per ser tot un home, tot un escriptor, tot un heroi. Per impressionar l’Oona. Per tenir de què escriure.

La guerra no mata en Jerry, però el destrossa. Mentre ell és a Europa, l’Oona coneix, s’enamora i es casa amb Charles Chaplin, que li treu trenta-sis anys i amb qui tindrà vuit fills. L’Oona trobarà en Chaplin l’amor recíproc. Beigbeder escriu que “L’amor recíproc és feliç, però ordinari, l’amor cortès és dolorós, però noble”. L’amor recíproc és el d’Oona i Chaplin. L’amor cortès és el d’Oona i Salinger. O el de l’Oona i Beigbeder.

Beigbeder mou uns fils contradictoris, dins aquesta “facció”. Està captivat per l’Oona. Hi està per què Jerry hi estava? Hi està el Jerry de la seva novel·la perquè hi està ell? Qui enamora a qui? Durant la seva recerca per fer el llibre, Beigbeder coneix i s’enamora de l’Alba, a Suïssa. L’Alba és vint-i-escaig anys més jove que ell. Beigbeder construeix una justificació teòrica sobre les relacions amb una gran diferència d’edat. Com la de Chaplin i Oona. Com la d’ell i l’Alba. Què mou què? Fins a quin punt no és tot una gran pantomima per autoexplicar-se?

Beigbeder es fa molt present en la part final del llibre. Fins i tot explica la vegada que, ell mateix, va conèixer l’Oona, en una festa de cap d’any, acompanyada per Capote. No podria ser d’una altra manera. El llibre és diu Oona i Salinger perquè dir-li Oona i Beigbeder està més enllà del que la seva pròpia egolatria podria permetre’s. La part bona és que això ni em sorprèn ni em molesta. En última instància, ja sabia qui l’havia escrit, el llibre, quan el triava…

 

Aquí, els meus subratllats complets del llibre.