No em sento amb gaire autoritat ni fonament per valorar Els estranys de Raül Garrigasait. El tenia a la llista de pendents des que va guanyar el Premi llibreter 2017 que concedeix Òmnium Cultural. Una novel·la històrica amb bones ressenyes i una millor acollida editorial. Quan em va caure a les mans en una fireta de llibres usats no vaig dubtar-ho ni un segon. I no obstant…

Com les bones novel·les històriques, Els estranys és una novel·la històrica que intenta anar un pèl més enllà de la simple novel·la històrica. Té unes certes pretensions, sense ser pretensiosa. Creua una línia del temps passat, on se centra la narració i els personatges, amb una línia del temps actual, secundària, on l’autor ens dona quatre pinzellades del seu procés de descobriment del personatge i d’elaboració del text, emparat en l’excusa d’un encàrrec de traducció. Probablement sigui una trama real, però això no fa ni que sigui gaire interessant ni narrativament necessària. En realitat, aquesta segona línia del temps -present- no sé quina funció literària ni narrativa compleix.

El pes de la novel·la, però, recau en la figura i d’un prohom prussià, Rudolf von Wielemann. Representa que Garrigasait troba una mena de diari seu, unes “anotacions apressades” que descriuen el seu perplex periple pels escenaris secundaris de la Primera Guerra Carlina. Ens situem, en concret, a la Solsona de 1837. Allí va a parar Wielemann, despistat i desmotivat, tranquil·lament confós, confusament tranquil, incomprès i apàtic. Wielemann va a la Guerra Carlina enviat per son pare, per veure si el feia espavilar, tornava amb una ferida de guerra i una condecoració i així podia fer-ne un home de profit quan tornés. La Primera Guerra Carlina és una guerra per l’ordre, una guerra romàntica, una guerra menor, més estètica que bèl·lica. La mena de guerra on un pare preocupat enviaria al seu fill, per fer-lo un home, per donar-li una pàtina vivencial sobre la que construir la seva autoritat.

Wielemann ve a Solsona com se n’hagués pogut anar al Camerun, a participar d’algun conflicte colonial, alguns anys després. Quedar-se encallat a Solsona segurament era el millor que li podia passar a Wielemann. A Solsona, Wielemann no acaba d’entendre res. Passa els dies, les setmanes, com un estrany que mai deixa de ser-ho. L’única amistat real que cus, és amb un altre personatge peculiar, en Foraster, un metge políticament ambivalent, que fa de carlí d’aquella manera, sent-ho però no massa, per poder deixar-ho de ser quan convingui. Aquesta ambivalència moral segurament és una de les coses que menys entén Wielemann, que s’imaginava que venia a una guerra, i no a aquella mena de llimbs cultural, polític, lingüístic i geogràfic on queda immobilitzat.

La novel·la no és molt més que això: la crònica d’aquesta perplexitat, d’aquesta inacció, d’aquesta manca d’heroismes, d’aquesta guerra que, per no ser, no té pràcticament ni soldats, sinó mitja dotzena de paios arreplegats que també podrien canviar fàcilment Solsona per Camerun o el trabuc per l’aixada. Wielemann és la mirada estranyada d’un món que no queda gaire ben explicat. Liberals i carlins són les dues cares de la mateixa moneda, indistingibles i intercanviables. Cap dels personatges sap exactament per què lluita. Només Foraster, potser. I ell, precisament, sap que el li convé és no lluitar, sinó ser-hi. I no ser-hi massa. Una estranya parella d’estranys.

Ha estat una lectura que no he digerit, que m’ha passat de llarg, feta de paraules àtones i de frases innòcues. Malgrat ser una novel·la curta, se m’ha fet llarga i buida. Sento que Garrigasait ha perdut l’oportunitat de capbussar-se en les motivacions d’aquells homenots. Almenys jo hagués gaudit més d’una aproximació més en clau d’història cultural d’aquell carlisme tan heterogeni, complex i oblidat, vist des de la perspectiva d’una vila d’interior de poc més de 2.500 habitants. No és el que hi he trobat. Potser, en part, per culpa meva, que he espaiat massa una lectura on no m’he sentit atrapat en cap moment. Segurament el més estrany hi he estat jo, a la novel·la Els estranys.