Per a mi, 2021 ha estat un any de literatura italiana contemporània. Mai n’havia llegit tanta. Un viatge a Nàpols en té bona culpa, perquè va arrossegar quatre Ferrantes, un Malaparte i una Morante. Va començar, però, alguns mesos abans, amb “Els indiferents” d’Alberto Moravia. Per tant, tenia una certa justícia que gairebé acabés l’any amb un altre Moravia (tot queda en família). Després de l’agradable sorpresa que em va suposar la mirada retorçada de Moravia, un títol com “El menyspreu” o “El desprecio” (“Il disprezzo”), vint-i-cinc anys de carrera i una guerra mundial després auguraven un peça cínica, dura i fosca.

Potser aquesta expectativa és el meu principal problema amb la novel·la. Les expectatives are a bitch. Lamentablement, el regust de la ploma càustica amb què Moravia dibuixava la burgesia decadent italiana de principis del segle XX es dilueix a “Il disprezzo”. Encara hi és, és cert, però no amb la mateixa força ni esperit crític. Potser una explicació es troba en el fet que “Gli indifferenti” es publica als seus tendres 22 anys, quan l’ambició, la força o fins i tot una certa supèrbia el propulsen a pintar a aquell retrat càustic i burleta de la societat que l’envolta. En canvi, “Il disprezzo” es publica quan ja s’apropa al 50 i els seus interessos i preocupacions s’han transformat. Potser és per això que el que s’hi reflecteix és un tipus de crítica més domèstica, qui sap si inspirada per l’evolució del seu propi matrimoni amb Elsa Morante, amb qui s’havia casat l’any 1941. Resulta meravellós imaginar-se’ls escrivint, colze per colze. Només tres anys separen les publicacions de “L’isola di Arturo” de “Il disprezzo”. Potser es van crear a la mateixa màquina d’escriure.

Què és “El menyspreu”? Una novel·la introspectiva, que passa gairebé tota dins el cap del protagonista, el Riccardo Molteni. El Riccardo es considera a ell mateix autor teatral. Té aspiracions artístiques i una dona jove amb qui s’ha casat fa poc. L’Emilia, la seva dona, és infeliç amb la pobresa en què viuen. El Riccardo hipoteca les seves ínfules literàries i es posa a treballar com a guionista. És una feina que ell detesta perquè l’allunya del que pensa que és i perquè ho considera una forma de perdre el temps i l’energia. Els guions, però, li permeten començar a pagar un petit pis on poden anar-se’n a viure amb l’Emilia. El productor que el contracta és una figura fosca i plana, que Riccardo veu com el principal culpable del seu descens als inferns artístics.

Un bon dia, l’Emilia diu que no se l’estima, que es vol separar d’ell i que -paraula màgica- el menysprea. Si la voluntat de deixar-lo és una bomba, la causa de tot plegat, aquest “menyspreu” és el que destrossa. El Riccardo no ho pot entendre. El lector sí, perquè Moravia ens ha deixat clares les pistes i ja sabem que a l’Emilia li ha passat quelcom amb el productor i que dos i dos fan quatre. El Riccardo, però, no ho veu. S’entesta a resoldre-ho sense mirar-s’ho bé. L’Emilia el tracta, sí, amb autèntic menyspreu i fàstic. Amb aquest plantejament, la novel·la entra un bucle: el Riccardo fent càbales, consignes i estratègies que la realitat i l’Emilia, tossudes ambdues, desmunten una rere l’altra.

Sí, mentrestant van passant coses. La trama exterior du el Riccardo a haver de treballar amb una nova pel·lícula que han d’anar a preparar a Capri. Les elucubracions sobre la interpretació de l’Odissea d’Ulisses fan girar pàgines. No obstant, el nus queda al mateix lloc, sense desvetllar. El lector s’impacienta perquè ja ho sap, el que està passant. Moravia dosifica lentament els petits passos que va fent Riccardo. El menyspreu de l’Emilia resulta tan odiós com capriciós. Però la ineptitud del Riccardo encara fa més ràbia. Finalment, el desenllaç tràgic de la novel·la ens condueix a un punt i final abrupte que, pel meu gust, Moravia no acaba de gestionar narrativament massa bé.

Potser sí que, com fan notar altres ressenyaires, la novel·la sigui una peça magistral d’alta literatura. Per mi, no obstant, entre les expectatives amb què l’he obert, i l’escassa credibilitat que m’han inspirat tots els personatges, empantanegats en actituds i obsessions que trobo un pèl forçades i poc versemblants, em costa posar-la a l’alçada del que m’esperava.

Novament, hauré de buscar un tercer Moravia per desempatar.