Emmirallat encara pel poder de seducció de Procida, pel regust de Nàpols i per la prosa captivadora de la Ferrante, agafo amb convicció “La isola de Arturo”, de l’Elsa Morante, una de les seves màximes referents.
Sé que no sol ser bona idea encarar un llibre amb tantes expectatives. Hi busco tantes coses que al principi, em costa una mica d’arrencar. Al principi, la veu de l’Arturo es fa un pèl carregosa, repetitiva. Procida no brilla com als meus records ni a les meves instagrams. Ferrante no hi ressona per enlloc. Totes les motivacions externes que em duien a la novel·la de Morante em priven de centrar-me en les pàgines que tinc entre mans (llegir al Kindle no impedeix que les pàgines estiguin “entre mans”, oi?). A més, s’ha acabat disposar d’aquelles tirades llargues de temps per llegir que van sorgir a l’ombra del mes d’agost.
Poc a poc, però, a batzegades, vaig oblidant totes aquests motivacions externes i la veu de l’Arturo es va fent sòlida i familiar. Els paisatges de l’illa deixen de ser els de la meva memòria i passen a ser els de les descripcions de l’autora. Viatjo, amb l’Arturo i la Morante, aquests setanta anys enrere, per trobar una altra illa, lluminosa i esplèndida, sí, però alhora miserable i claustrofòbica. Procida i l’Arturo comparteixen els adjectius. Tenen una èpica infinita i unes limitacions enormes, que ho fan tot plegat un món infantil, de broma, de fantasia.
L’illa de l’Arturo és real, però també és figurativa. Viu engabiat dins ella, mentre mira el món des de rere les reixes. Un món que es va transformant a mesura que ell també es transforma. El nen trenca les fronteres interiors poc a poc, ensenyat només pels seus instints i per la sobredosi de literatura eclèctica que li cau a les mans. La presència intermitent, indolent i egòlatra de son pare no li serveix d’aprenentatge, sinó que és la més gran de les mentides que l’atrapa en el món infantil. És precisament ell, son pare, el tòtem més poderós que haurà de tombar per sortir de la closca i llançar-se a volar sol, més enllà de l’illa, de la gàbia i de la infància.
Un dels mèrits que més aprecio en la novel·la d’Elsa Morante és la seva capacitat per recrear la ment de l’Arturo. En alguna sinopsi havia intuït que estàvem davant d’un personatge especialment tancat, difícil o fins i tot amb algun dèficit psicològic. Llegit el llibre, penso que o bé va ser un error meu d’apreciació o és un error de qui sigui que ho llegeixi així. L’Arturo, l’Artù és un adolescent, un producte perfecte del seu entorn, les seves condicions (sí, particulars) i la seva intel·ligència. Com a tal, té un tarannà volcànic, extrem, exagerat, determinat, innocent, valerós i poc realista. Morante recrea aquest efervescència inconstant de l’adolescència, amb la seva veu interior, amb una mestria meravellosa. És aquesta veu, a la qual arribem mitjançant el recurs a la història escrita/rememorada pel propi narrador, la millor troballa que he fet a la novel·la. Res, doncs, d’ombres de viatges meus ni de lletres d’altres. No ha estat fins que he vist aquest element central que he pogut assaborir i gaudir del llibre de l’Elsa Morante.
A les sinopsis i els resums es destaca que la novel·la és un “coming of age”, una novel·la incipientment eròtica o sensual. La trama, és cert, recorre aquesta descoberta del cos i del sexe, del desig, l’amor i la frustració. Però no crec que sigui el nucli de la novel·la. Potser és un dels ganxos amb què vendre-la, sí, però no crec que sigui el seu principal atribut. L’enamorament per la Nunziatta, la madrastra que apareix al segon capítol i que serveix de motor de canvi per a l’Arturo, és cabdal, sí. Però penso que si no hagués estat la Nunziatta, hagués estat una altra dona, la que hagués estat objecte de l’obsessió adolescent i passional de l’Arturo. La Nunziatta té el poder innegable de ser la més prohibida de les dones i això l’ajuda en la seva èpica.
No obstant, el veritable amor/desengany de l’Arturo és amb son pare. És aquest el vincle que es fa afeblint, pàgina rere pàgina, fins a esfilagarsar-se del tot i trencar-se, permetent a l’Arturo volar i abandonar la infància. El pare, Wilhelm, és una figura vaporosa i irresponsable, fosca per al lector des de la primera pàgina. Potser és innecessària fins i tot la seva caiguda als inferns, al final de la novel·la, si no fos perquè realment l’Arturo necessita una catarsi per trencar definitivament amb la seva infància.
En definitiva, una novel·la especial, intensa i passional, adornada per regustos i espurnes personals, sí, però que va molt més enllà d’això: va tan enllà, que arriba a trobar l’essència més pura de la veu, la mirada i la ment d’un adolescent tan especial com les condicions concretes de l’Arturo podien arribar a produir. I això és magnífic.
