No, Vae Victus no es podia deixar a mitges. De fet, se m’ha fet curt. I m’ha deixat amb la trista sensació que no hi haurà més lliuraments de la nissaga. Per dues raons: perquè d’aquest, a diferència de Victus, no se n’ha parlat gaire i no l’he vist en mans de passatgers de metro, tren i autobús. I per la mateixa estructura del llibre, que cobreix un arc temporal molt gran i sembla haver quedat ja tot cobert.

En Martí Zuviría és un personatge contradictori. Potser perquè no és un personatge de debò, sinó una simple excusa de l’autor per passejar-se, riure’s i reivindicar un punt de vista diferent del que ha passat a ser la memòria històrica oficial. És contradictori perquè és un conjunt repetitiu de clixés. És superficial i té un punt odiós i sobrat. I, alhora, la seva mirada fresca, conyona i gamberra és fantàstica. Tant s’hi val si el personatge és pla i repeteix vuitanta vegades algunes expressions per referir-se a ell mateix. El resultat és una veu molt singular, molt ràpida, iconoclasta i provocadora.

A Vae Victus, es tanquen moltes coses. Per començar, en Martí Zuviría s’embarca accidentalment cap a Amèrica. La primera de les narracions del llibre és la més aconseguida, crec. Descriure aquella Nord-Amèrica colonial i les relacions amb els indis li serveix no només per provocar la historiografia sinó per lluir la seva formació en antropologia. La història que s’hi explica, a més, és fresca, divertida i entretinguda. Després, torna a la Península Ibèrica. Es retroba amb Berwick, posant-se al seu servei i explicant, de la seva mà, la branca hispànica de la guerra de la Quàdruple Aliança. Ni sé ni comprovaré el rigor històric de la trama, però imaginar-se que la recuperació de l’autonomia –llibertats i constitucions- va dependre, en bona part, d’un enorme temporal de tardor al port de Roses, és il·luminador. Un altre fragment de la història que jo, com a historiador (dolent), desconeixia. Després d’aquesta trama, al llibre li queda tancar un seguit de serrells: matar Verboom, matar Berwick i, finalment, retrobar-se amb algú important del primer llibre. Fet tot això, Sánchez Piñol podia donar el llibre per acabat, però se li acut enviar a Zuviría a Nova Zelanda i deixar-lo allà, abandonat per l’Endevour del Capità Cook. Potser aquest fet és l’únic que fa pensar que encara hi haurà algun altre llibre que serveixi per passejar la mirada aspra i catxonda de Martí Zuviría pel segle XVIII.

Mentre el llegia, a tota pastilla, comparava llibres. Els Victus, amb tot el que tenen de provocador en el seu contingut, són llibres extremadament clàssics i senzills en la seva estructura. Una sola línia del temps (puntuada superficialment per la relació entre el vell Zuviría i la seva redactora, l’horrenda Waltraud), un sol personatge i una successió vertical d’esdeveniments. Cap estructura innovadora com la de Calvino. Cap complexa trama de personatges com la de Rowling. Cap vomitada de paraules i frases i idees inconnexes com la de Miller. Res. Simplesa absoluta. Un Zalacaín el Aventurero. Un Amadís de Gaula. Un heroi, torturat, però superior, que va travessant reptes. Una novel·la d’aventures. I sota aquesta pàtina de minimalisme formal, la mirada gamberra de Piñol, trencant tòpics i alliçonant a qui vulgui llegir-lo i es deixi atrapar per aquesta literatura ràpida i vibrant. I gràcies a ella, conèixer una mica millor el que va passar(-nos) als catalans quan ens van conquerir militarment i ens van començar a prohibir parlar, pensar i explicar-nos per nosaltres mateixos, fins que la Història va canviar.