Que la meva trajectòria lectora és, com a poc, erràtica, ho demostra el fet que fins ara no m’havia llegit cap llibre del Paul Auster. Més per accident que per altra cosa, em va caure a les mans The Brooklyn Follies, a la mateixa llibreria de Milà on vaig comprar el Capitães de areia de Jorge Amado. El cert és que sabia que volia començar a llegir Auster, però no sabia per on. Així que l’atzar va servir per prendre una decisió tan bona com qualsevol altra.

He de reconèixer que no m’esperava res en concret. I que m’he trobat una veu peculiar. Una manera d’escriure singular. No sé si ho trobaré en altres textos d’ell. Però el cert és que The Brooklyin Follies té una estructura i un plantejament sorprenents. Auster és passa pel forro de l’abric l’esquema del plantejament-nus-desenllaç. Aquí, tot és nus. Des de la primera a la darrera pàgina, tot s’encavalca, tot es lliga, i res va enlloc en concret. Només avança. Com una serp, sinuosament, contínuament. Cada moviment provoca el següent. Cada personatge condueix al pròxim. Només la veu constant del narrador es manté estable. D’ella sorgeixen les històries de tot un seguit de personatges meravellosos, una mica massa esbojarrats -com podria anunciar el títol del llibre-, però tremendament realistes, quotidians i ben traçats. Auster, però, els va cremant. Els va deixant enrere. Com si no li importés abandonar-los, un cop els ha imaginat, lligat i descrit.

En Nathan Glass té uns seixanta anys. Ha superat un càncer. S’ha divorciat després de més de trenta anys de matrimoni. S’ha jubilat d’una feina en una companyia d’assegurances. Ha abandonat els suburbs i s’ha mudat a Brooklyn. No té cap expectativa concreta ni sap què fer amb la resta de la seva vida. Entretén els seus dies recopilant anècdotes i històries del seu passat i del seu context. Un pensa que la novel·la girarà al voltant d’això, d’aquestes follies que el Nathan col·lecciona, de la seva agror i decadència, de la seva mirada estantissa. Però no. El llibre no va d’això.

Amb aquest punt de partida, en Nathan es retroba amb el Tom, el seu nebot. Coneixerem el Tom, un noi que prometia molt i va veure com la seva trajectòria es trencava sense cap raó concreta. Perquè sí. Perquè la vida no és un conte de fades. I tot just quan pensem que la novel·la anirà del Tom, o de la relació entre el Tom i el Nathan, coneixerem el Harry. El Harry és l’amo de la llibreria on treballa en Tom. En Harry és el personatge més novel·lesc de la novel·la. Té un ADN tan emprenedor que el converteix en un talentós estafador. Però no prou com per sortir-se’n. Perquè ni tan sols pels personatges novel·lescs, la vida és una novel·la. Gràcies al Harry coneixerem al Rufus, l’altre dependent. Gràcies al Tom, coneixerem la Nancy, la beautiful perfect mother de la que està platònicament encapritxat. I a sa mare, que acabarà tenint un rol clau. I a la germana del Tom, l’Aurora, que està desapareguda. I la seva filla, la Lucy, que funciona com un revulsiu de la novel·la, quan aquesta ja va per la meitat. I així, quatre o cinc figures més. Personatges i més personatges, els Brooklyn Follies, subministrats en cadena, tots ben dibuixats i diferenciats. Tots amb la seva pròpia novel·la, encadenada accidentalment a les dels altres. Com si tot el llibre fos una versió extensa d’un dramatis personae que en Nathan s’ha dedicat a escriure, per omplir el temps.

En resum, un novel·la deliciosa, que no va de res en concret més enllà de proposar un zoom sobre un fragment concret de la vida del Nathan i els seus amics, en un moment precís de la seva vida, com podria ser qualsevol altre. Una novel·la que podria servir de guió a una revisió de la Manhattan del Woody Allen, però canviant de barri, escrita per un altre dels grans fans de Nova York. Una novel·la que no necessita trama, ni cliff-hangers, ni crits i crims. Una novel·la de purament de personatges, sense additius, emulgents ni estimulants.