Si una cosa assegura qualsevol llibre de Michel Houellebecq és un viatge singular. I Serotonina és un viatge singular. Un més. Emparentat amb d’altres viatges que ell mateix proposa a altres novel·les. Però amb mirada fixada en quelcom de nou. Aquest cop, fixada en l’experiència individual, perplexa, gairebé robòtica, d’un home sense propòsit.
Sí, la major part dels protagonistes d’Houellebecq són homes sense propòsit. Misantrops, materialistes, acomodats, amorals, insensibilitzats i socialment disfuncionals. Aquest cop, però, no hi ha una trama que ho envolti i ho camufli com a Submissió, ni una redempció possible, com a Plataforma. Aquest cop, l’autor posa el focus simplement en la descomposició del protagonista. Una descomposició condicionada i transformada per un medicament, el Captorix, un antidepressiu de nova generació que allibera serotonina, amb uns efectes secundaris prou tolerables com per convertir-se en una crossa química a llarg termini. Una droga per fer digerible la resta de la vida.
El llibre traça el recorregut del Florent, el protagonista, cap a l’anihilació. Costa veure’n l’origen. Costa trobar les raons. En Florent representa l’èxit moderat del sistema. Té una feina ben pagada. Un estàndard de vida mitjanament elevat. Ha tingut diverses parelles adequades amb les quals no ha arribat a establir-se per raons tan lleugeres com insuficients. I en l’inici del trajecte que ens presenta el llibre, es disposa a començar unes vacances amb la seva actual parella, un cromo depravat del que no triga a desprendre’s. Què és el que no funciona en el Florent? Que és un home sense propòsit. És un home sense objectius, pulsions, ni lligams. Un vell prematur que no aconsegueix enganxar-se a cap de les raons convencionals que mantenen les persones convencionals compromeses amb el que podríem anomenar una vida normal. La vida normal del Florent descarrila.
La novel·la es diu Serotonina i des de ben aviat la pastilleta de Captorix acompanya el Florent. Hagués seguit el mateix recorregut, sense la pastilleta? L’ajuda a tolerar la vida? O a desenganxar-se’n? Potser la depressió del Florent l’hagués destruït abans, sense la serotonina. O potser és la serotonina, la que n’assegura la destrucció. Una destrucció gradual i socialment acceptable, silenciosa i educada. Houellebecq no critica en cap moment la medecina. La descriu tècnicament, descarnadament, com sol fer ell, fregant el gènere periodístic. No obstant, no puc deixar de preguntar-me fins a quin punt tota la novel·la no és més que una crítica irònica, suau, de baixa latència, dels mecanismes de castració social i desactivació política que la societat urbana, moderna i sintètica ha preparat per a nosaltres. En Florent és un zombie químic pintoresc. Però no és, en cap cas, una excepció. En tot cas, sospito que Houellebecq l’imagina com un advertiment.
Durant la primera meitat del llibre, sovint m’he preguntat què havia mogut l’autor a escriure això. Em trobava davant el personatge houellebecquià de sempre. El descrivia com sempre, amb pinzellades de misogínia, egoisme, misantropia, racisme i menyspreu generalitzat. En Florent és el típic imbècil d’Houellebecq. Aquest cop, però, no hi havia gaire història. Un va passant pàgines esperant que passi quelcom. Però no acaba de passar res. I això, com a lector, m’anava entristint progressivament. Em preguntava com podia ser. Amb quina finalitat escrivia això? Què li aportava? Com hi podia haver dedicat anys de feina? Que un autor així perpetrés quelcom així em neguitejava i em feia lamentar haver-lo triat com a una de les lectures d’agost. Per molt que l’hagués de llegir a quatre mans.
I de sobte, inesperadament, m’he trobat cada cop més immers en la destrucció del personatge. En el seu túnel. En Florent s’allunya del món, poc a poc. I el lector s’hi apropa, també poc a poc. En Florent repassa històries amoroses i d’amistat amb nostàlgia, les circumval·la, intenta recuperar-les, sense gaire esma, com només per demostrar-se que no era possible. I el lector ho entén. Tots dos, lector i protagonista, entenem que ja no és possible. Que no hi ha res pel que sigui raonable lluitar. Que a personatges com ell no se’ls pot distreure ni enganyar. Que estan massa blindats. Que són massa cínics. Que el camí vers l’anihilació és inevitable. Només cal decidir-se pel mecanisme, pel timing i per les formalitats. La vida havia ofert al Florent diverses maneres socialment adequades per enganxar-s’hi. Un cop desaprofitades, desposseït de pulsions gràcies al Captorix, només li queda liquidar les seves possessions i marxar.
Recordo vagament com el professor Terradas ens parlava del suïcidi institucionalitzat entre els poblats inuit de finals del segle XIX. Els vells, abans de ser una càrrega per al col·lectiu, quan ja no tenien una funció, quan ja no tenien un propòsit, marxaven. Marxaven amb una petita embarcació, aigua enllà, gel enllà. En Florent dibuixa un camí similar. El Captorix és el caiac del Florent, amb el qual, ell també, marxa. Gel enllà.
