Un Hornby a l’any no fa dany. O cada dos. Agafo Juliet, Naked de Nick Hornby amb la certesa que serà una lectura àgil i entretinguda, que no m’hi quedaré aturat o passaran dies sense tocar-lo, com m’està passant darrerament, massa sovint. Vida i literatura de vegades es fan la competència i el meu objectiu anual d’enguany a Goodreads ja fa temps que ha passat a ser impossible. Hornby hauria de ser una garantia per no empitjorar l’estadística. I això, com a mínim, ho ha aconseguit.

Juliet, Naked és la història de tres personatges. Formen part de l’enorme família de personatges grisos, peculiars i prescindibles que omplen les novel·les que més m’agraden. A més, com passa a How to be good i al contrari del que trobem a High Fidelity o a About a Boy, són personatges poc brillants, molt convencionals. Potser és que a mesura que va fent-se vell, Hornby va renunciant a donar als seus personatges aquell carisma sobrehumà que els fa tan hollywoodianament irresistibles.

Els tres personatges de Juliet, Naked són la parella que formen el Duncan i l’Annie i, d’altra banda, el músic retirat Tucker Crowe. El punt de contacte és l’afició -obsessiva?- que té el Duncan pel cantant, fins al punt d’haver-lo convertit, fa molt temps, en el centre de les seves atencions i devocions. En la seva font de singularitat, en allò que el defineix. L’Annie fa quinze anys que acompanya el Duncan en aquesta obsessió, però sempre a distància, secundàriament. Podria dir-se que l’Annie, fins ara, s’ha conformat amb ser una protagonista secundària en la vida del Duncan. Tucker Crowe, per la seva banda, és un petit desastre. Va abandonar la música més de vint anys enrere. I si ja era una persona caòtica quan era un músic de relativa fama, l’anonimat no l’ha fet menys desastrós.

La novel·la es fixa en el moment que surt al carrer, vint anys després, un disc del Tucker Crowe. Es tracta d’una recopilació de versions prèvies de “Juliet”, l’únic disc que va tenir un cert ressò en la seva trajectòria. Aquest recopilatori “despullat” genera una controvèrsia en la parella que aixeca la catifa de totes les insatisfaccions i disfuncionalitats que arrosseguen. L’Annie, finalment, es desfà d’una relació que portava massa temps sent tòxica per a ella. I el Duncan, que és qui formalment la trenca, aviat se n’adona que ha comès un error. No perquè l’Annie sigui meravellosa, sinó perquè és tan idiota que no podria aspirar a res millor. L’Annie té una forma especialment dolorosa de protestar davant el Duncan: ressenyant millor que ell el nou disc del Tucker Crowe.

En paral·lel, coneixem el cantant. Viu amb el seu cinquè fill i la seva enèsima dona a un poblet dels Estats Units. En Jackson, el fill de sis anys, és el primer del que pren responsabilitat. Amb ell, s’ha recuperat i ha abandonat l’alcohol i la mala vida. El que no ha aconseguit el nen, però, és que la relació de parella funcioni, de manera que el Tucker s’aboca a una nova separació, amb la diferència que, aquest cop, qui s’endurà el fill en comú és ell.

La ressenya de l’Annie del seu nou-vell disc el mou a escriure-la. Aquest contacte ho somou una mica tot. Perquè tot necessitava ser somogut. Arran dels mails que s’intercanvien, l’Annie i el Tucker queden per veure’s. Ell volarà a Anglaterra, amb l’excusa d’acompanyar una de les seves (altres) filles en un moment crític. I això els ha de donar l’ocasió de conèixer-se. Les expectatives que ambdós dipositen a la trobada són tan injustificades com contingudes. El recel de dues persones madures, amb molts errors a l’esquena com per confiar en els miracles o abandonar-se despreocupadament a la figura d’un salvador.

L’aterratge del Tucker a Anglaterra és accidentat. Pateix un petit infart que el du a l’Hospital. Allí, ex-dones i fills desatesos es confabulen per reunir-s’hi tots, en un gir argumental una mica inconsistent. Això dispara l’ansietat del Tucker, que demana a l’Annie que se’ls endugui al Jackson i a ell, al poblet on viuen ella i el Duncan, recentment separats. De manera que la trama -cada cop més irregular- es desplaça a Gooleness. Allí, alguna revelació il·lumina els misteris que expliquen el moment de la retirada del Tucker. Al pis de l’Annie es coneixen finalment el Duncan i el Tucker, idòlatra i ídol. La conversa entre els dos analitza el que pretén ser, segurament el tema central de la novel·la: la distància entre obra d’art i artista, entre artista i persona, entre vivència i relat. Tenia raó Tucker per abandonar la música perquè els sentiments que van inspirar la creació de la seva millor obra fossin falsos o, com a mínim, molt exagerats? Aquesta ficció/falsedat invalida la qualitat artística de Juliet, el disc que més fama i reconeixement li va reportar?

Així mateix, Juliet, Naked és el retorn de Hornby a la literatura feta al voltant de la música. En canvi, si High Fidelity ens transportava a un món i uns personatges atractius, amb la figura estel·lar del Rob, aquell deliciós perdedor, romàntic i encantador, Juliet, Naked no s’hi apropa. El que la música representa a High Fidelity, una metàfora i un llenguatge per a tot, a Juliet, Naked és un passatemps (o una pèrdua de temps), un hobby, que desplaça la vida a un costat i la substitueix.

Globalment, els ingredients del llibre em resulten interessants. Temes i personatges funcionen. El to general, gris, apagat, sense cabrioles, dibuixa amb precisió les vides de tres persones que ja han perdut més del que mai guanyaran. I, no obstant, el resultat final no el trobo massa ben cuinat. Hi trobo a faltar el punch característic de l’autor, una veu més protagonista, que compensi la grisor del que descriu amb quelcom més punyent, de gust més intens. Un llibre de personatges oblidables pot ser memorable. Però Hornby, aquí, no ho aconsegueix. Esperarem al següent.