Una de les claus de l’èxit popular i de l’impacte social de la web 2.0 és que ha aconseguit escurçar de forma significativa la distància entre els usuaris i els sistemes tècnics de publicació i presència a Internet. Que s’ha rebaixat el nivell d’exigència tecnològica requerit per posar en marxa un portal. Des de les antigues plataformes més ‘dures’ o monofuncionals s’ha evolucionat cap a una munió de CMSs (Content Management Systems) com PHPnuke, Mambo, Drupal, Joomla, WordPress o fins i tot serveis allotjats de blocs que simplifiquen encara més el procés de publicació d’un web de qualsevol tipus. A un nivell de més complexitat, els Plone, Liferay i altres sistemes (percebuts com a) més complets –i propietaris- com Vignette, Oracle Portal o Tridion, dibuixen la gamma alta de plataformes de sistemes de gestió de continguts i de gestió de comunitats virtuals.

És evident que el progrés d’aquestes eines té com a conseqüència una ressenyable democratització d’Internet. De l’accés a la publicació a Internet. D’abaratiment de costos. De millora de les capacitats i de les possibilitats de les persones i els col·lectius d’estar a Internet, de tenir-hi una veu pròpia, de conrear-hi una identitat digital que no deixa de créixer, comparativament, respecte a la identitat, diguem-li, analògica.

La web 2.0 en general i els CMSs en particular tenen com una de les seves característiques i grans mèrits haver reduït el nivell de coneixements tecnològics i recursos necessaris per ser a Internet. Ha permès eliminar intermediaris de caràcter tècnic i ha permès un aprenentatge i una alfabetització digital molt amples. Qualsevol persona amb voluntat, una mica de temps i un coneixement ofimàtic i d’internet a nivell d’usuari pot posar en marxa un lloc web. Qualsevol petita empresa pot posar-se en marxa un web propi força correcte per presentar els seus serveis i les seves coordenades bàsiques. Qualsevol corporació de mida mitjana pot comprar o posar en marxa un sistema de gestió de continguts d’alt rendiment ja desenvolupat, testat i sòlid, ja sigui d’origen lliure o propietari. Els CMSs estàndard s’estenen a tota velocitat, prometent rapidesa de desenvolupament, eficàcia, solidesa i un comportament i aparença estàndard.

No obstant, i sense ànim de ser gaire orteguià, aquesta revolta de les masses, que s’han saltat diversos esglaons de dependència tècnica té algun corol·lari que no és necessàriament positiu. Que els CMSs estàndard guanyin cada cop més quota de mercat provoca, irremissiblement, una progressiva estandardització d’Internet.

Internet és un entorn que permet portar a la pràctica molta creativitat. Dues de les característiques fonamentals d’un entorn web són la seva polivalència (a nivell de format) i la seva interactivitat. Aquestes dues facetes poden ser aprofitades de formes realment originals i creatives, tant a nivell gràfic i audiovisual, com a nivell de processos d’interacció entre persones i informació. No obstant, a través d’aquest procés Internet s’uniformitza, mitjançant d’unes eines que permeten molta autonomia dins allò pre-fixat, però poca llibertat a l’hora de permetre realment ser-hi integralment original.

M’atreveixo a pensar que possiblement la web 1.0 tendia a permetre’s ser més innovadora, més creativa, més trencadora i més experimental en el seu format. La web 1.0 era un terreny de frontera, de nova frontera, a la que arribaven pioners de moltes disciplines –informàtica, disseny, periodisme, freelances de tot pelatge, etc.- amb la missió d’aixecar-hi una nova personalitat, ja fos personal o col·lectiva/corporativa. La web 1.0 segur que arrossegava més errors (de codi, d’accessibilitat, d’usabilitat) i pecava de més heterogeneïtat, fins al punt de fer-la, de vegades, comunicativament poc eficaç.

En comparació, els nous portals generats majoritàriament amb eines estàndard, amb CMSs amb milers de clients i aplicacions, són més sòlids. Són més usables i accessibles, perquè han estat dissenyats per ser-ho. Però, pel camí, es fan anònims i pesats. Domestiquen la creativitat i la situen en un lloc molt concret del procés, arraconada al cubicle del look ‘n feel i de la creació de skins i templates sobre processos i àrees estàndard, perfectament delimitades.

És important tenir en compte que la creativitat no és només l’aspecte gràfic d’un web. També ho és el tipus d’itineraris que seguirà un usuari o el tipus d’interacció personalitzada que tindrà amb altres usuaris o amb les dades i la informació rellevant en cada cas. La programació i el disseny des de zero i a mida de cada projecte permeten crear nous espais i noves formes d’interacció, noves experiències, noves personalitats. En canvi, la utilització segons els camins prefigurats d’un CMS, per bo que sigui, no aniran més enllà dels camins ja recorreguts en la concepció d’una eina comuna, que només permet diversos tipus de maquillatge.

L’extensió massiva de l’imperi dels CMSs, a tots els nivells, des del més amateur i personal fins al més professional i corporatiu, la CMSificació de la World Wide Web, conté un seguit de valors positius i ressenyables, però també una sensible pèrdua de creativitat i de possibilitats d’aplicació de la imaginació, tant en el disseny gràfic com en el disseny de la interacció. Per la democratitzadora via de la CMSificació, Internet perd singularitats, polifonia, riquesa i diversitat. A canvi d’un grapat de funcions i components estàndard, a canvi d’una doble ‘A’ en accessibilitat, a canvi de poder posar 1000 mòduls diferents -995 dels quals mai arribaran a ser realment útils per al target de la pàgina en qüestió-, a canvi de tot això, moltes pàgines web hipotequen la seva ànima, la seva personalitat. I amb aquest viatge, es fantasmagoritza, es buida de referències singulars.

Molts projectes web no necessiten ser gaire originals i poden prescindir de la seva ànima, malvenent-la a la consultora que els implanti i personalitzi un CMS en 10 hores de feina. No obstant, molts altres projectes necessiten, mereixen, tenir singularitat, malgrat la moda CMSificadora sembli indicar que no és la via més eficaç. I aquí és on Internet, la World Wide Web que tots compartim, hi surt perdent.

—

Article publicat simultàniament a www.joanmayans.com, l’Observatorio para la CiberSociedad i el Cercle per al Coneixement.