La novel·la “In cod we trust”, d’Eric Dregni, no la tenia a cap llista de to-read. Però tenia un viatge a Oslo en cartera i pocs dies abans d’agafar l’avió vaig buscar alguna lectura amena que m’ajudés a conèixer una mica el país sense haver de confiar-ho tot al que la viquipèdia digués de Noruega o algun post de viatge.

Com a gairebé tothom, m’encanta viatjar. No obstant, no tinc el temps ni la paciència ni l’atreviment per conèixer realment els llocs pels que passejo a través de les persones que hi viuen. Res m’agradaria més que ser el tipus de persona que és capaç d’arribar a una ciutat estranya, asseure’s en un bar i anar obrint converses afables, disteses, amb els locals. Escoltar les seves vides, la seva quotidianitat i, a través d’aquesta no-història, descobrir els seus ressorts de pensaments, la seva mirada cap al món, la manera amb la qual s’entenen a ells mateixos, al seu país i al món els envolta. Però ni soc aquesta persona ni podria ser-la mai. Així que m’he de conformar llegint, veient o apropiant-me d’aquestes històries d’una altra manera. Les pel·lis o un guia local són bones opcions, però la que més m’agrada és trobar alguna novel·la que em permeti viatjar amb les paraules al mateix temps que viatjo amb els peus. Això ha estat per a mi “In Cod We Trust”: una novel·la sobre Noruega per gaudir més intensament d’una escapada de tres dies a un lloc on probablement no tornaré mai més.

El punt de partida és bàsic i convincent. L’autor és el protagonista: un jove acadèmic de Minnesota, d’arrels noruegues, aconsegueix una Fullbright per anar-se’n un any a Noruega amb la seva dona, a buscar les empremtes dels seus avantpassats i escriure sobre el que trobi. Un Joel Fleishman amb ínfules d’escriptor i amb una ploma àgil que practica l’autoficció. Northern exposure sense mirada jueva ni la màgia de Cicely i tots els seus habitants.

Poc abans de partir, l’Eric i la Katy reben la notícia d’estar embarassats. Decideixen fer el viatge igualment i l’any a Noruega és també l’any del seu embaràs, del naixement i dels primers mesos de vida del seu fill. No obstant, malgrat aquest doble sotrac vital, la narració en cap moment entra en una dimensió gaire personal ni gens dramàtica (en el sentit literari de la paraula). A la Katy només la coneixem per les referències superficials que en fa l’autor, com a la resta de personatges que van passant per la novel·la. La diferència entra la Katy i la resta, però, és que la Katy és una mena de coprotagonista en potència i la resta de les dotzenes de noms que sorgeixen d’entre les pàgines del llibre són poc més que informants. El pobre tractament literari que rep la Katy, però, s’equilibra amb la poca profunditat que també ens dona l’Eric d’ella mateix. El rol de protagonista queda limitat a un rol de narrador anecdòtic, que s’encarrega de recollir fets, converses, tradicions i detalls de la vida noruega per compilar-los en una evolució cronològica ben convertida en una mena d’índex temàtic.

No obstant, si el text fluixeja com a novel·la, funciona com a aproximació etnogràfica superficial, que és el que buscava jo. És a dir: és una mena de guia literaturitzada que ens parla de ciutats i geografia; dels corrents migratoris entre Noruega i Minnesota; del funcionament de l’estat de benestar noruec; de la transformació que provoca el descobriment del petroli; de gastronomia; de polítiques d’infància, assistència sanitària i maternitat; de les dificultats de l’idioma i, el millor de tot, d’algunes engrunes del weltenschauung noruec. Dues perles:

(1) La forma que tenen d’entendre la infància i l’adolescència. La noruega és una societat que tracta la infància i l’adolescència amb una gran permissivitat. Ho tradueix a l’anglès com a “free upbriding” i el concepte noruec és “fri oppdragelse”. No només per les polítiques de recolzament a la natalitat o per la política educativa d’alta qualitat completament sufragada per l’estat. No: els nens semblen més lliures, més confiats. Total, què els ha de passar? Total, ja arribarà l’edat que hauran de posar-hi seny. Mentrestant, els parcs, els carrers i els bars són seus. Els meus propis passos em van portar a voltar pels carrers i els bars musicals d’Oslo. Tot estava molt animat, molt viu. Cares joves, brillants i rialleres. Aquí no hi ha guerra ni pandèmia. No vaig gosar entrar enlloc, però no pels preus. Em va fer enrere la certesa que seria el més vell de tots els que hi hauria a qualsevol dels bars que em van agradar. De sobte, em vaig sentir fora de lloc i em vaig imaginar tots els “(quasi-)cinquantons” còmodament asseguts als sofàs de casa seva, absolutament despreocupats pel que fan els seus fills joves i adolescents, satisfets de la vida que porten i que els poden donar. Deuen tenir crisi dels quaranta/cinquanta, a Noruega?

(2) La “janteloven”. No puc deixar de pensar en aquesta manera de veure el món que Dregni condensa -simplifica, reifica- sota el concepte de “janteloven”. Es tracta d’una mena de norma no escrita que articula la vida social, política i familiar dels noruecs: a mig camí entre la conformitat, la humilitat i la transparència, el janteloven ve d’una vella rondalla on tothom es cuida de tothom i vigila a tothom. Això, que podria ser vist com a claustrofòbic, en el cas noruec permet aixecar una societat compromesa i igualitària (protegida o sufragada, és cert, per la riquesa petroliera) que desperta admiració, i també, m’aixeca les orelles d’etnògraf amateur, amant de la simplificació cultural i dels contes de fades de Clifford Geertz.

No puc amagar que la literatura de viatges, o la literatura per a viatjar, és quelcom que m’interessa directament. És un compte pendent que segurament m’enduré a la tomba, però no per això deixaré de mirar-m’ho amb interès. A Dregni segurament no el tornaré a llegir mai més, però espero tenir moltes escapades per davant i poder acompanyar-les de textos pseudo-literaris tan efectius com aquest.