Pollença i la perseverança

Paraules d’agraïment a l’acte de lliurament del X Premi Pollença de Narrativa, a Can Llobera, Pollença (Mallorca), un 8 de novembre de 2019 especialment passat per aigua.

“Rabat, 26 de febrer de 2017”. Començo amb un espòiler. I és que és així com acaba la novel·la que acabeu de premiar: “Rabat, 26 de febrer de 2017”.

Era un 29 d’agost. Vint mesos i tres dies per davant de la data que acabava de teclejar. Era el tercer o el quart cop que demanava un cafè, m’entaforava els auriculars ben endins de les orelles i em posava a escriure al bar de l’Hotel Milà. Allí sorgia l’última ocurrència. L’última sorpresa que van fabricar els meus dits, escapant-se de guió. De vegades els dits que teclegen se salten el guió i tenen idees inesperades. Aquesta en va ser una. L’última. “Rabat, 26 de febrer de 2017”. I punt. I final. Les paraules que tanquen El futur no és el que era.

La sensació d’eufòria va ser inexplicable: he acabat. Final. Ximpom. Vaig mirar al meu voltant, per si algú també ho havia notat. Per si algú vivia també aquella plenitud meva. La sala coberta de coixins i deserta de persones em va ignorar. Un hotel de muntanya a mitja tarda de finals d’agost no és el lloc més concorregut, si no és que algun aspirant a escriptor s’hi amaga buscant silenci, concentració i que els seus dits el sorprenguin amb algun joc de paraules inesperat. “Rabat” era l’última paraula. “Rebat”, que en eivissenc pronunciem igual i que vol dir hostiot o, per fer-ho més fi, “caiguda violenta”. Vaig caure violentament de la novel·la. Vaig caure’n de rebat.

“I’m happy. He acabat”, va ser el primer whatsapp que ho anunciava, una mica més tard, discretament. “I ara què?”, hagués pogut ser la resposta. Aquesta era la següent pregunta que hauria resoldre: i ara què?

Ara? Revisar-ho tot. Fer-ho a corre-cuita per enviar-ho al primer concurs que em passés per davant. Deixar que un jurat descobrís l’obra. Triomfar. Perquè no podia ser d’una altra manera. Perquè és una obra rodona. Perquè, aquest cop sí, la novel·la era prou convencional, tenia les etiquetes adequades i llibres que s’hi semblaven. No era com l’altra, la que tinc al calaix, la que està cansada de rebre negatives i silencis. Però és que aquella és rara. Inclassificable, per fer-ho més fi, també. Però aquesta no. El futur no és el que era encaixa. Trobarà prestatges. És literatura urbana. Una novel·la de personatges. Costumisme contemporani. Personatges que som tu i jo i ell i ella i tots i ningú. Pot anar a la mateixa balda que la meitat dels llibres que m’he llegit l’últim any. Només feia falta esperar, doncs. Esperar el veredicte del jurat. Esperar el veritable premi, que sempre és la publicació. Fullejar-la. Rellegir-la en paper de debò. I arribar al final, on diu “Rabat, 26 de febrer de 2017”. Ximpom.

Com podia imaginar-se tothom menys jo, el jurat d’aquell primer concurs va ignorar la novel·la. “És normal”, vaig consolar-me. Aquesta vegada, però, no vaig enviar cap whatsapp anunciant-ho. La no-resposta del jurat transmetia un missatge diàfan: no és cap obra mestra. No és prou rodona. Hi queda feina. Cal perseverar. Començava un període nou. “Rabat” no era el final, sinó l’inici d’una segona fase.

Revisar. Repassar. Insistir. Retallar. Fer que El futur fos més breu, més directe, més àgil. “No et repeteixis tant”, em repetia la meva lectora crítica. “No insisteixis tant”, insistia ella. “Això ja ho has dit!!!”, em cridava, des de les seves anotacions. La versió resultant va perdre una trentena de pàgines. El fet que no recordi gairebé cap escena real eliminada vol dir que tot allò, efectivament, devia sobrar. No dona ni tan sols per recuperar-ho en forma de preses falses ni de contingut addicional per a hipotètics lectors fidels.

Pollença. La versió corregida i retallada encaixava en els requisits del Premi de Narrativa de Pollença. Per què no? Fa molts anys i algunes vides, Mallorca ja va premiar-me un text que va convertir-se en llibre. Era la desena edició de Premi, així que era una convocatòria prou consolidada. Google Maps diu que hi ha 1.322 kilòmetres entre Pollença i Rabat. “No he anat mai a Pollença”, vaig pensar. Seria una excusa magnífica per visitar-ho.

Vaig imprimir i enquadernar tres còpies del manuscrit amb la mateixa il·lusió que va precedir les derrotes anteriors. Mentiria si digués que confiava que aquesta vegada seria la bona. Mentiria si digués que no hi fantasiejo cada cop que ho intento. “Aquest cop sí”, vaig pensar, també aquella vegada. La ment construeix faules meravelloses per fer creïbles les expectatives de victòria. Després, la mateixa ment, també és extremadament àgil per trobar arguments irrefutables que justifiquin no guanyar.

No guanyar. Perquè no guanyar no vol dir perdre. “Derrota” és una paraula molt grossa. Derrotat hi estàs quan renuncies. I jo no podia renunciar. No podia rendir-me. Encara no. Perseverar. Pollença podia ser la bona.

I així ha estat.

I la sensació de plenitud d’aquell dia que escrivia “Rabat, 26 de febrer de 2017” es connecta directament amb l’alegria que sento avui, aquí a Pollença, 1.322 kilòmetres després. Alegria, orgull, agraïment i un cert alleugeriment, perquè de tant en tant, els humans -fins i tot si pretenen ser escriptors- necessitem alguna petita victòria per entendre perquè continuem remant. Una victòria feta de moltes derrotes, com les millors.

En el futur, Pollença serà sempre per mi una lliçó del que la constància, la perseverança i, perquè no, la sort, poden aconseguir. Aquest és el missatge que posaré a la dedicatòria i que adreçaré als meus fills. Que rendir-se no és una opció. Que per guanyar un cop has d’haver perdut moltes vegades. Que mil factors juguen cada cop que llances els daus. Però que només podràs tenir l’opció d’aconseguir-ho si continues llançant-los. Perquè Pollença, la Pollença de cadascú, pot estar només a una tirada de daus de distància.