El meu segon Vila-Matas em confirma que no és un autor literari. És un autor meta-literari. París no se acaba nunca és un monòleg de Vila-Matas sobre Vila-Matas. Sobre el procés de convertir-se en escriptor. Sobre el seu període d’indolència formativa, a París. Sobre els seus dubtes i inseguretats. Sobre la seva primera novel·la, La asesina il·lustrada (que en realitat és la segona). Sobre la figura de Hemingway, que pren el lloc que ocupa Joyce a la seva insofrible Dublinesca. Sobre llibres i autors i pel·lícules. Sobre una galeria de personatges cèlebres amb què va compartir ciutat i moment. I sobre ell mateix.

París no se acaba nunca transita entre la novel·la i la meta-novel·la, entre la realitat i l’auto-ficció. Sovint cita la ironia com el registre que està utilitzant. La ironia, que ell mateix defineix en algun moment com una forma de distanciar-se i de protegir-se de la realitat. Perquè, com escriu ell, “después de todo, ironizar es ausentarse” (224). No hi ha, però, només ironia. També hi ha paròdia. I homenatge. Un homenatge falsament modest -és a dir, veladament orgullós- al seus anys a París, fent vida d’exiliat i de miserable quan era poc més que un ociós burgès mantingut, fent un llarg Erasmus a una ciutat tan icònica com imaginària.

El format triat és la successió d’entrades, com si fos una mena de blog desendreçat. Discursivament, però, Vila-Matas ho presenta com un discurs, com una conferència de tres dies que pronuncia molts anys després, com una recuperació i recompte irònic d’aquell parell d’anys parisencs.. Com a Dublinesca, no hi ha trama. Només alguns fils argumentals que cusen un seguit de línies de continuïtat, que connecten transversalment tot el llibre. Tampoc hi ha personatges, més enllà d’ell mateix. Hi ha comparses. Excuses pel diàleg i per canalitzar anècdotes. Un joc de miralls que serveixen a Vila-Matas per reflectir-se a ell mateix.

París no se acaba nunca m’ha resultat, però, molt més llegible que Dublinesca. Potser pel to irònic o auto-paròdic. Potser perquè és més interessant conèixer aquest fragment de la vida que la seva obsessió per Joyce. Potser perquè és menys esnob i pretensiós. El cas és que, un cop hi entres, el llibre et respecta. Et manté dins. Li agafes familiaritat. I acaba construint una història encara que no tingui trama ni personatges.

Recullo alguns moments subratllats, molts d’ells reflexions sobre el procés, els dubtes i les contradiccions de l’escriptor:

  • Cuando se finge el amor se corre el riesgo de llegar a sentirlo, quien parodia sin las debidas precauciones acaba siendo víctima de su propia astucia (…). Ya lo dijo Pascal: “es casi imposible fingir que se ama sin transformarse ya en amante” (11).
  • El Café de Flore. Quan torni a Paris, caldria passar-hi. És un dels principals escenaris del llibre i de la bohèmia d’aquells anys. Encara existeix.
  • El diàleg entre personatges i autor, citant i contradient Niebla, d’Unamuno (117-118).
  • La reflexión borgesiana sobre els records. És impossible recordar de debò perquè cada cop que recordem quelcom que ens ha passat, ja no ho recordem com era sinó com ho recordem. Qualsevol record és una profanació de la veritat (148).
  • “André Gide decía que un artista no debía contar su vida tal y como la había vivido, sino vivirla tal y como la iba a contar”(215).