És nit de bellumes. De jocs, disfresses i quantitats absurdes de sucre. Els nens esperen Halloween amb emoció. No sé com el viurien el Kai, la Francina, l’Helena o el Jep. No vaig arribar a imaginar-me’ls escenificant una nit com la d’avui. Si penso en ells, crec que el Kai faria Halloween a una certa distància, provant insuficientment d’implicar-s’hi. A l’Helena mai va agradar-li. Ella era més de castanyada, fins i tot quan van començar a proliferar les festes de universitàries amb carbasses, rat-penats i bols de llaminadures. Però ara ho viu a través dels seus dos fills. Ells sí que gaudeixen intensament de la festa. Com el Jep. Ell també sap abocar-s’hi. La critica perquè s’ha de criticar qualsevol colonització cultural dels ianquis. Però quan arriba la setmana abans, s’assegura de tenir-ho tot a punt: decoració, caramels, disfresses… La Francina s’hi deixa arrossegar, incorporant-s’hi a última hora, amb algun vestit que marqui i una capa de maquillatge vulgar i afavoridora.

Els tinc una mica abandonats, però, a aquests quatre. Des de setembre de 2018, he col·leccionat tantes negatives, tantes carbasses, que els hi he agafat una mica de mania. Els he enviat a perdre quatre concursos i s’han passejat tristament per no sé quantes editorials, sense èxit. El seu fracàs és el meu. Si escriure havia de ser el nou objectiu vital que donés sentit a la segona meitat de la meva vida, l’acumulació de derrotes i silencis havien convertit aquest pla en una utopia de la qual començava a avergonyir-me. Fa anys que projecto un futur deambulant i distant, enganxat al teclat, cosint trames que serveixin per esculpir personatges complexos i ambivalents. Últimament, a base de derrotes, d’aquest i de l’altre manuscrit que tinc acumulant fracassos, havia començat a renunciar a aquesta imatge bucòlica, pretensiosa i esnob del meu jo del futur. I això, més enllà del dolor de les derrotes i de la constatació de la veritat, en el meu cas és desconcertant, perquè invalida aquesta projecció i em deixa orfe de futur. Tota una paradoxa.

Però avui, en tornar de recollir caramels i espellofar castanyes, he vist un parell de  trucades perdudes de Pollença. Pollença té un web turístic que funciona amb el baseline “un lloc amb històries per contar”. Ho he trobat prou literari. Pollença també té un premi literari que tot just arriba enguany a la seva desena edició. A finals de juliol vaig imprimir, enquadernar i enviar-hi tres exemplars de les aventures i desventures del Kai, l’Helena, el Jep i la Francina. Era tan voluminós que vaig haver d’enviar-ho amb un paquet postal, en comptes de fer servir sobres. El veredicte del premi es fa públic d’aquí una setmana. I jo avui de nit tinc dues trucades perdudes de Pollença. Malgrat no sé res segur, no puc evitar il·lusionar-m’hi. I això és estrany. Ho sé, però no ho sé. Ho sospito, però no vull anticipar-m’hi. Quina altra raó hi hauria per rebre un parell de trucades de Pollença un Halloween a les nou de la nit? Quina forma de rebre una notícia és no rebre una notícia? És possible que, sent demà Tots Sants i divendres, no arribi a saber res del cert fins d’aquí tres dies, dilluns que ve? Com ho aguantaré? A qui li dic? Què en dic? Que sospito que he guanyat el X Premi Pollença de Narrativa, però potser no? M’ho callo tot fins que ho sàpiga del cert? O aprofito i em recreo en l’estranyesa quàntica d’aquesta situació. Soc el guanyador schrodingerià del X Premi Pollença de Narrativa, perquè, ara mateix, l’he guanyat i no l’he guanyat al mateix temps. És prou absurd, divertit i, també, literari.

D’altra banda, com se celebra, una cosa així? L’Helena ho digeriria amb orgull i discreció. El Kai dubtaria que fos veritat. La Francina ho entendria com la recompensa que es mereixia i el destí li estava negant. El Jep saltaria d’alegria i ho explicaria al primer que es trobés. Jo, que soc una suma asimètrica de tots quatre (o ells quatre, un trencadís de màscares meves), ho continc tot. L’orgull, el dubte, la recompensa i l’eufòria.

Si la notícia es confirma, si la trucada no era un error o una casualitat, si és cert el que sospito, hi ha dues sensacions que prevaldran sobre totes les altres. La primera, la satisfacció d’assolir l’objectiu. Un objectiu difícil, que m’haurà costat més del que m’havien costat moltes altres coses a la vida, si no totes. Si finalment aconsegueixo que El futur no és el que era passi de document de Word a un llibre amb cara, ulls, llom, solapes i pàgines, hauré aconseguit la meta que fa anys que persegueixo i que encapçala la meva llista de projectes vitals pendents. La segona sensació és d’alleugeriment. Si la sospita és certa, puc tornar a escriure. Puc tornar a dedicar-hi temps i esforç sense pensar que estic fent el ridícul. Perquè ja no serà una pèrdua absoluta de temps ni una mentida amb què m’enganyo a mi mateix. No. Dins el cap, als caps dels dits, hi tinc novel·les. Com a mínim, una. Si la sospita es confirma, El futur no és el que era és el meu propi passatge cap un futur que sí pot ser el que havia de ser.

Nit de Halloween. Nit bellumes i trucades perdudes. Els nens estem emocionats. Jo més. Sospito que el futur està salvat.

 

Arenys de Munt, 31 d’octubre de 2019.

Portada de "El futur no és el que era" - Compra'l, que s'acaben!