Així com de vegades em costa resumir en una línia sobre què van les novel·les que em cauen a les mans, aquest cop la sinopsi és senzilla. Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, és la crònica d’un dol. La protagonista és la Paula, una neonatòloga de quaranta-dos anys, a qui se li mor la parella en un accident. Poques hores abans, la parella, el Mauro, li deia que la deixava per una altra dona. La novel·la és la crònica, precisa i preciosa, d’aquest doble dol de la Paula. Pel camí, coneixem un personatge aspre, desorientat, solitari i proper, que desperta empatia, compassió i tendresa a cada pàgina que passa.

Sovint repeteixo que les novel·les que més m’agraden són les que no hi passen coses massa extraordinàries. Novel·les que se centren en com són i què senten/pensen els personatges, i no en el que fan o el que els passa. Amb aquest preàmbul, el llibre de la Marta Orriols només pot meravellar-me. La Paula és un personatge magnífic. Orriols li dissenya totes les capes amb una meticulositat envejable. Coneixerem amb profunditat i versemblança com és la Paula a la feina, com és dins el marc de la seva família immediata, com gestiona les seves amistats, com era com a parella i com és com a dona. Descobrirem amb ella com es viu un dol tan contradictori i dolorós com aquest, sense línies de punts dibuixades que marquin per on s’ha de retallar. Si res hi trobo a faltar, en la Paula, és un punt més de mala llet, un punt més d’egoisme, un punt més de foscor. Quan l’apunta, quan n’ensenya una mica, tot queda tan excusat per la situació, pel dol, que tot se li perdona. Si al Sully de Nobody’s Fool, tot se li perdona perquè és intrínsecament encantador, a la Paula -com a l’Aram i la Lena de La mort lenta– tot se li perdona perquè és intrínsecament una víctima.

A la Paula l’acompanya una galeria de personatges secundaris rica i diferenciada, que omple el text d’un realisme i d’una proximitat encara més potents. Són ells els que ens ensenyen com és la Paula filla, la Paula amiga, la Paula professional o la Paula amant. A través d’ells, coneixem millor el procés de la Paula, la seva evolució, les seves arestes. Sí, alguns queden més esfèrics que altres. A alguns se’ls noten més les costures. Tot ells són també molt blancs, molt suaus, un pèl massa de cotó de sucre. Però són secundaris i només existeixen per entendre millor la Paula. I funcionen. Funcionen molt bé.

El resultat és una obra complexa i senzilla al mateix temps. Senzilla, perquè res del que hi passa deixa de ser gaire sorprenent, un cop establertes les bases de la novel·la. Tot és força previsible, en realitat. Però també és complexa. Ho és pel nivell de detall, pel virtuosisme en les situacions, les imatges i les sensacions amb què Orriols construeix la novel·la. Aprendre a parlar amb les plantes té un esperit científic. És la dissecció quirúrgica del dol. L’anàlisi d’una vida atropellada, que no és la del Mauro, sinó la de la Paula.

Potser podria qualificar-ho com un exercici d’hiperrealisme o podria atrevir-me a comparar-ho amb un Velázquez. A Velázquez un dia li encarreguen (o se li acudeix; ignoro la gènesi del quadre i la comparació no és prou valuosa com per documentar-ho a la viquipèdia) pintar una escena relativament quotidiana de palau, al voltant de la família del rei Felip IV i, en concret, de la Infanta Margarita. I pinta Las Meninas. I ho fa amb tant, tant, tant realisme, que aconsegueix pintar quelcom tan impossible com l’aire. Marta Orriols, com Velázquez, aconsegueix pintar l’aire.

Durant tota la lectura no he pogut evitar pensar que la història havia de ser autobiogràfica. Que resultaria impossible inventar-s’ho tot. Documentar-ho tot. Construir-ho tot sense partir de l’experiència personal. Jo llegia i pensava: “a la Marta Orriols li ha d’haver passat això, més o menys. Ha de ser neonatòloga, més o menys. Ha d’haver-hi una figura real per cadascuna de les ombres que es projecten dins la novel·la”. Que no sigui així, com deixa veure la pàgina d’agraïments, que tot sigui un exercici d’imaginació literària -passat per tantes capes com siguin necessàries de retoc pictòric- em sembla sorprenent i admirable. I inabastable. “Qui té el temps?”, m’he preguntat. Quan la pregunta, en realitat, és “Qui té el talent?”. Digues-li talent, digues-li mètode, digues-li compromís. Digues-li com vulguis. A veure qui sap fer com ella, i ser capaç de pintar l’aire.