En plena nit electoral, s’emetia un REDES sobre l’evolució tecnològica de l’ésser humà. Cerebros y máquinas conectados, es titulava. Sobre posthumanisme, ciborgs i hibridació tecnohumana. L’Eduard Punset entrevistava el Kevin Warwick i la Cristina Sáez, la periodista que guionava el programa, em va demanar alguna observació sobre el tema.
Vaig recuperar algunes anotacions de fa més de deu anys, especialment del meu “Sota un silenci amb mil orelles”, on vaig desenvolupar-hi el tema amb més detall. No era casual la cita amb la que vaig triar obrir el llibre:
Resistance is futile
Resistance is futile
Resistance is futile
La següent frase, en l’aforisme tradicional Borg, deia “You will be assimilated”. Potser hauríem de canviar-la per “You have been already assimilated”. A continuació va el vídeo. Després, la conversa editada amb la Cristina.
Context i Pregunta:
Fins ara, quan hem intentat definir què és l’ésser humà, què el diferencia dels altres animals, hem dit que som els únics capaços de llenguatge simbòlic i pensament complex, d’enraonar, de fer art, música… capacitats que el nostre cervell va aprendre amb el pas de l’evolució. Ara bé, aquestes capacitats també tenien unes limitacions. Però i si la tecnologia les superés?Per exemple, Kevin Warwick, que és l’entrevistat del Punset, diu que ens podrem instal·lar un xip al cervell que farà que puguem transmetre els nostres pensaments a l’altre sense necessitat de paraules. S’evitaran malentesos, podrem explicar-li als altres quin gust té la sopa de la mare amb total precisió, etc.. Això sí, serà una societat silenciosa. I com això, Warwick planteja xips per augmentar la memòria i la nostra capacitat d’aprenentatge, proposa connectar els nostres cervells a la xarxa, poder-nos descarregar directament a les neurones un idioma o la Wikipèdia sencera…
Això potser és futurista, però sí que és cert que cada vegada hi ha més ciborgs, persones amb implants per millorar deficiències, com ara els cecs, o els sords. Amb la introducció de la tecnologia al cos humà, cal revisar el concepte d’ésser humà? Seguirem sent humans de la mateixa manera? Com ho veus?
I la meva resposta:
El que diferencia els éssers humans dels animals no és necessàriament el pensament complex o la capacitat d’enraonar. És la cultura. Cultura, entesa com a diferència/oposició de la Natura. El natural, en l’esser humà, és ser antinatural. Cultural. Desprendre’ns de la nostra “pell natural” és el que ens fa més humans. Cultura és artifici, elaboració, construcció de coses noves amb instruments. La cultura humana –instruments, tecnologia, llenguatge, religió- és la nostra navalla suïssa amb la que enfrontar-nos al món, treure’n sentit i controlar-lo.
No hi ha res més humà que la tecnologia. Per això em fa gràcia que diguem que la tecnologia ens deshumanitza. No hi ha forma més humana que el ciborg, que l’híbrid. Però portem moltíssim temps sent cíborgs. No només per corregir deficiències anatòmiques, sinó per ampliar la nostra capacitat de processament. De memòria. D’anàlisi. La tecnologia digital no és més que una altra “vuelta de tuerca” en aquest camí. Una acceleració del mateix, si vols. Internet, quan ni existia, quan els pioners se la inventaven, va ser definida com un instrument per a “l’ampliació de l’intel·lecte humà” (Douglas Engelbart). Internet, des del principi, era una passa més cap a la nostra ciborgització. Una de brutalment important, perquè començava a ajudar-nos a imaginar la connexió entre els nostres intel·lectes, la construcció d’una autèntica intel·ligència col·lectiva com la que caracteritza als Borgs o als Cylons de la ciència ficció. I no és estrany que fos així, perquè la importància de la ciència ficció com a influència cultural i inspiració innovadora va ser molt forta a aquells Estats Units que van imaginar i construir les primeres bastides del ciberespai on ara vivim, de la cibersocietat que ara fem.
Que després utilitzem Internet per jugar a Farmville no és més que una altra de les constants de l’ésser humà: creem tecnologies fabuloses només per passar l’estona. Segurament, un idioma nou no serà el primer que la gent es descarregui al cervell, tampoc. Sembrarem tomàquets virtuals per via neural!
Fins i tot la mateixa passió i fe quasi religiosa en els poders de la tecnologia tampoc són nous ni producte de la revolució digital. Sí que és cert que la ciència ficció i, especialment, el gènere ciberpunk ha especulat abundantment sobre la figura del cíborg. És una figura creativa, provocadora, inquietant… I ho és perquè ens és massa familiar i, alhora, desconcertant. Tots som ciborgs i ho som cada cop més. No considero que ens hagi de fer por, entre d’altres raons, perquè portem tota la vida –tota la nostra evolució- sent ciborgs, hibridant el nostre pensament amb tecnologia, vivint instrumentalment, relacionant-nos amb la natura a través d’interfícies cada cop més complexes.
Res del que –em cites que- diu Warwick és especialment nou. S’ha fet servir en dotzenes de pel·lícules i és relativament semblant al que ja estem fent amb les tecnologies digitals. Xips per augmentar la memòria? Descarregar-nos idiomes? La wikipedia? Ja ho fem! Només que en comptes de fer-ho al cervell, ens ho descarreguem en dispositius exògens, tot i que cada cop més propers: primer a la taula de l’escriptori; després a la motxilla; ara a la butxaca… De moment. Cervells connectats a la xarxa? No és això, Internet? .