És una llàstima que les propostes i promeses electorals dels candidats derrotats en les eleccions caiguin en un oblit encara pitjor que les dels propis guanyadors. És cert que ja resulta difícil que els guanyadors compleixin el que prometen, en plena disbauxa electoral. Però no puc deixar de mirar amb una certa nostàlgia aquelles propostes i idees que mai van arribar a poder ser.
Per exemple, si la memòria no em falla, no fa gaire el candidat popular al Consell d’Eivissa, Pere Palau, va proposar la creació a Eivissa d’una facultat especialitzada en Ciències de la Mar o fins i tot una universitat centrada en aquest tema i que fes tant docència com recerca. Mai vaig saber si era una ocurrència o una proposta contrastada i seriosa, però tant si era una cosa com l’altra, probablement aquest sigui un dels pocs camins de projecció i potencial real per a l’educació superior a les Pitiüses, més enllà del simple sucursalisme de la Universitat de les Illes Balears. Lamentablement, es molt probable que no ho arribem a saber mai. També ignoro com li va anar a Tania Derveaux, amb la seva promesa d’oferir 40,000 fel·lacions als seus votants per una cadira al Senat belga, en les eleccions de l’any passat…
A aquestes darreres eleccions, el candidat derrotat també va fer un parell de propostes, aquestes en terreny de societat de la informació, que mereixerien no anar a parar directament al calaix. Un és el famós i luctuós cànon digital, contra el que va carregar Rajoy. Tot i que possiblement es tractava d’una maniobra electoral per atacar una de les iniciatives més polèmiques que ha assumit el govern de Zapatero als darrers mesos, el cert és que som molts milions de ciutadans els que ens sentim estafats per aquest cànon absurd. No em sabran explicar mai quin mèrit tenen els senyors i senyores de la faràndula per cobrar-me pel disc dur o el llapis de memòria on estic escrivint aquestes lletres.
Una altra proposta ressenyable de Rajoy va ser la de crear un “Ministeri de Noves Tecnologies”. La proposta la va fer els darrers dies de campanya, en el marc d’una tertúlia digital, davant públic evidentment sensible a una proposta com aquesta. Aquest ministeri, que segons fonts del PP també es podria haver anomenat –encara millor- “Ministeri de la Societat Digital” i s’apostaria per una visió integral de la vida digital. D’aquesta manera, s’augmentaria el pes, la influència i la capacitat d’acció de l’actual Secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació. Amb aquest projecte es continuaria i superaria la feina que va dur a terme el breu i poc reeixit ministeri de Ciència i Tecnologia del darrer període Aznar, que va passar per mans de fins a tres ministres. Una proposta semblant va partir del candidat de Convergència i Unió, Duran Lleida, quan, pràcticament al mateix temps, proposava la creació d’un Ministeri d’Investigació, Universitat i Societat de la Informació, una mena de MURSI molt semblant al departament de la Generalitat que CiU va tenir durant anys per ocupar-se d’aquests aspectes, sense que allí tampoc l’encaix de la societat de la informació/coneixement tingués el caràcter transversal i estratègic que molts li reclamem.
Independentment del passat més o menys tenebrós en el que es basin aquestes propostes i independentment del fet que les promeses, en el marc electoral, hagin sorgit de partits que no governaran, es tractaria d’una mesura útil, necessària i d’un gran potencial estratègic. M’agradaria pensar que, a l’hora de planificar l’acció de govern per als propers anys, els assessors de Zapatero repassaran i consideraran les propostes de campanya que van fer tots els partits, per posar en pràctica no només les seves, sinó les millors.
—
La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 24 de Març de 2008.