Si fa un parell d’anys em diuen que més de 2000 persones es trobarien a Eivissa per cantar una mateixa cançó, difícilment hagués pensat que fos en eivissenc i sortís dels nostres propis –amagats, humils i sovint avergonyits- arrels.

Si fa un parell d’any algú m’expliqués que tres generacions d’eivissencs, uelos, pares i fills, s’aplegarien en ocasió del 8 d’agost, celebrant, aplaudint i recolzant una crida en favor de la llengua pròpia i reclamant una forma diferent i autòctona, d’interpretar el què és la “fiesta de Ibiza”, no me l’hagués cregut.

Si fa aquest mateix parell d’anys em dibuixen una escena on fills d’immigrants, nascuts a Eivissa però sistemàticament negadors i denigradors de la llengua i cultura eivissenques -catalanes- comparteixen festa, bots i cançons amb pagesos amb la cara i la llengua descobertes, pensaria que m’explicaven una pel·lícula de ciència ficció.

I, no obstant, amb la justa mesura d’ingredients propis, nous i antics, amb la prestidigitació de la música, amb una punteta d’orgull propi que ha anat creixent els darrers anys i amb una mínima però distingible disminució de l’autoodi que ens caracteritza lingüística i culturalment… totes aquestes escenes inversemblants, per un moment, es van fer palpables.

Dibuix fet per als Ressonadors d’un tal Toni (http://untaltoni.blogspot.com)

Durant un parell d’hores d’una nit tan apropiada com la de la Diada del 8 d’Agost, a un escenari tan imponent com la falda de les murades de Dalt Vila, els Ressonadors, ho varen (tornar a) fer possible. Palpable. Imaginable. Tangible. Allò que va fer Uc per la cultura tradicional pitiüsa fa molts anys, amb un públic relativament tancat, en veu baixa, ara ho estan amplificant aquests Resssonadors, saltant fronteres, amb naturalitat, amb enginy i amb unes conseqüències que van molt més enllà de les dues hores d’un concert cada tants de mesos, o d’un parell de milers de discos venuts.

Ressonadors reinterpreta i fa d’altaveu d’uns versos que estan a l’ADN d’aquesta illa. Canten a la mateixa essència del que hi ha estat la vida durant segles. N’expliquen diferents històries i deixen registre d’una riquesa i una singularitat que ha quedat desdibuixada per la pròpia evolució històrica quasi-suïcida dels eivissencs. Uns eivissencs sense una classe burgesa que fes bandera –o pensés que podia treure partit- de la seva pròpia identitat, amb una llarga història de petitesa i de repressió cultural i lingüística terriblement accentuada durant el franquisme i amb un allau migratori de turistes i treballadors que ni entenien ni ningú els explicava què, qui ni com som. Ressonadors són el llevat de cervesa d’una coca que ja portava algun temps al forn, en el camí estrany i tortuós cap a una certa normalitat i desdramatització en l’ús de la pròpia cultura. Ressonadors farà possible (o com a mínim, farà més fàcil) que els nostres fills arribin a cantar, conèixer i entendre, les cançons dels nostres pares i dels nostres uelos.

Darrera d’aquesta proposta musical hi ha una passa cap a una certa normalitat en la rememoració, reinterpretació i assumpció de la tradició musical, cultural i lingüística de l’illa. I és molt eivissenca: és integradora, és oberta, és col·lectiva i és prou subtil com per a que cadascú pugui construir-hi el discurs que vulgui i sàpiga. En definitiva, diran alguns, només és música.

—

Article original publicat al Diario de Ibiza de l’11 d’Agost de 2009.