A aquestes alçades de la vida un ja hauria d’estar curat d’espants. Hauria d’haver après a perdre. Segueixo un equip de futbol que mai guanya res. Segueixo un club de bàsquet que frega l’extinció. Jugo a bàsquet, a pàdel, a tennis, al que sigui, i el més freqüent és perdre. A penes competir. Professionalment, fa temps que he entès que les victòries són poques i petites. Que les derrotes freqüents. I que res té gaire transcendència. Passats els 40, poques Victòries he acumulat i poques me’n deuen quedar per celebrar. Victòries, així, escrites en majúscula. Suposo que com la majoria dels meus conciutadans, hem madurat assumint que perdre és part de la vida quotidiana. I que la vida continua, més o menys on l’havíem deixat poc abans de començar cada partit. Potser per això el moment d’avui és tan dolorós. Perquè aquesta vegada hem cregut que podíem guanyar. Que, per un cop i per sempre, podíem guanyar.
La sensació d’avui és pitjor que el dia del descens a segona divisió o del que vam perdre l’única lliga que recordo que vam estar prop de guanyar. Pitjor que cada cop que en unes eleccions, els “meus” no només no guanyen, sinó que tampoc acaben de tenir uns resultats espectaculars. Pitjor que en moltes nits adolescents d’omnipresents derrotes, sortosament anònimes. I si és cert que rere cada derrota sol haver-hi una promesa, una esperança, la veritat és que sovint no passen de ser una excusa per pair millor la frustració del fracàs.
Fa temps que se’n parla, del perill de “generar frustració”. Mai li he donat valor, perquè gestionar la frustració em sembla una de les conseqüències menys doloroses de la derrota. Però ara mateix, després d’articles de premsa derrotistes, tuits lacrimògens i missatges enrabiats, la frustració m’impregna la gola. Tot fa gust de frustració. De desastre. De Nova Planta.
No em considero nacionalista. La meva militància és poc passional. És constant, decidida i sostinguda en el temps, però no és emocional. És racional. No es basa en costums, folklore, drets històrics, afrontes del passat ni glòries passades. És una militància presentista i futurista. És idealista. És optimista. És tot això perquè crec que un altre model de govern i convivència és possible. Ara mateix, amb la gola emmetzinada de l’amargor de la frustració prematura, veig que aquest ‘altre model’ de país, d’estat, de projecte col·lectiu, és més necessari que mai. I més impossible. Que és imprescindible fugir d’aquest estat indigne i totalitari. I que hi estem més irreversiblement empresonats del que crèiem.
No obstant, avui em temo que hem perdut. Van avisar-nos quan atonyinaven mares i iaies. Ens han tornat a avisar engarjolant un parell dels nostres millors activistes. I ara reblaran el clau escapçant un govern que ja no té gaire més a fer que defensar la pròpia dignitat davant el seu poble, perquè possiblement molts d’ells no tornaran a la primera filera política. Purgaran mitjans. Perseguiran caps visibles. Buscaran i trobaran conversos, dels que sempre proliferen a casa nostra, quan l’amo treu el garrot. I déu vulgui que no rasquin molt avall, que no passin dels centenars de persones més compromeses, perquè si van als quatre o cinc dígits, encara rebré jo. I la meva valentia s’acaba -com la de gairebé tothom- quan penso que la protectora i desdibuixada derrota col·lectiva es pot transformar en un càstig individual i directe.
Així que sí, avui veig que hem perdut. Hem apostat fort. Hi hem posat tot el que teníem. Ens hem posat davant la poli, ens hem arriscat a rebre un cop de porra, ens hem jugat multes i problemes, hem invertit hores, Diades, culs de cassoles… Hi hem posat tot el que es pot esperar que hi posi un poble convençut i compromès. Un poble sobreinformat i pacient. Tot i això, hem perdut. I em fa por pensar que hem perdut definitivament. Que hem mossegat la mà del nostre carceller i ens prendrà els pocs privilegis de què gaudíem, a la nostra perfumada presó col·lectiva. Que no serà en vida meva, que es presenti una conjuntura més favorable. Hem perdut després de posar-hi tot el que teníem. I si hi hem posat tot el que teníem i hem perdut, potser és que tenien raó els tiets, els sogres i els cunyats: no es podia guanyar. Ja t’ho deia. Perquè són uns salvatges. I el món és dels salvatges. Ja t’ho deia. Suposo que haurem d’assumir que vivim en un món de merda, en una Europa miserable i que estem emmanillats de per vida a un estat tirà i immoral, segrestat i munyit per la llotja del Bernabéu. Ja t’ho deia. A “The Matrix”, els humans vivien en càpsules, inconscients, i servien de font d’energia als dolents. Aquí, a “The Madrix”, però, ho tenim pitjor, perquè, a diferència de les càpsules, no tenim cap univers sintètic on entretenir-nos, inconscientment. O potser sí, potser és el Barça -si s’és del Barça. I si no el prohibeixen. No t’ho vaig dir?
Malgrat la meva experiència perdent, em costa imaginar viure a Nova Planta. No, no prohibiran la llengua. Ja la perdrem sols, la llengua, quan desballestin l’escola, la tele, la premsa lliure, l’associacionisme i la llibertat ideològica. Si ens portem bé ens deixaran la sardana, els castellers i el pamtumaca, per a que se’n doni gràcies. Folklore sota fiança. Proliferaran els que ja ens ho havien advertit, els que ens havien avisat, els bons jans del bon seny, que es cobraran les seves factures pendents i contribuiran alegrament a implantar Nova Planta. I ens faran molta ràbia, però no els podrem criticar massa, perquè tindrem tanta por al cos, que ni conyetes a twitter, ens atrevirem a fer. D’ara endavant, només humor constitucional. Avui ja he vist gent molt decidida, dels que sempre es mostren optimistes i calmats, avisant que deixaven de penjar segons què a facebook, no fos que els jugués en contra… Winter is coming. Nova Planta is coming.
A aquestes alçades, ja no sé si podíem guanyar. No puc culpar a ningú més del que molts em podrien culpar a mi. Em van dir que podríem fer-ho. I jo vaig repetir que podríem fer-ho. M’han generat frustració. He generat frustració. Fru-fru-fru-frustració. Si ho dic moltes vegades, la paraula es deforma i perd tot el sentit. Com la seva constitució. Com el nostre país de lliris. Frustració. Podíem? Podíem haver guanyat, si diumenge a la nit, amb les urnes plenes i les costelles calentes, el president hagués sortit al llegendari balcó i hagués proclamat la independència, així, a la brava, amb tota l’èpica del moment? O el dia següent? O, com a tard, aquella estranya tarda del dia 10 on sembla que el van enganyar a ell i, de pas, ens van enganyar a tots, per últim cop, per déu sap quants anys?
Sí, és clar, ens falta informació. Que potser el van trucar i li van oferir qui sap quina taula de mediació o qui sap quines garanties. No sabem si va el van trucar de Madrid, Brussel·les, El Vaticà o el Cartel de Medellín. No sabem si el van amenaçar amb qui sap quants espantalls o entabanar amb qui sap quines promeses. No ho sabem. No ho sabrem. El dia 1 d’octubre passarà a la història com a una nova jornada dels segadors. I el dia 10, serà una altra proclamació en fals. Sis segons d’independència que es convertiran en sis milions d’acudits, gracietes i memes. La prova viral de la nostra petitesa, de la nostra impotència i de la merda de món del que formem part, endollats com a cossos inerts a la Matrix fiscal i penal de Madrid. Submisos a les seves teles i els seus diaris, que ens recordaran que, si ens passem, tenen tota la impunitat del món per pegar-nos, empresonar-nos, robar-nos, silenciar-nos i sodomitzar-nos. El dia 1 vam guanyar una batalla, però no vam culminar la revolució. I el dia 10 perdíem una guerra. Fins que vingui un altre juny.
I, és clar, tot plegat pot ser només una sensació personal. Un moment de feblesa. Una petita baixada dins el Dragon Khan del Procés. La prèvia a l’impuls definitiu. O l’antecedent de la caiguda a un nou abisme de quaranta anys. Queda clar que no em guanyaria la vida com a pitonissa. Demà seguirem dubtant, llegint, somiant, tuitejant, especulant i ocupant places i carrers, si ens ho demanen. Si ens ho proposem. Potser per darrer cop. Potser perquè haurem perdut del tot. O perquè, qui sap, per un cop i per sempre, haurem guanyat.
Parafrasejant l’Agent Kujan de Sospitosos habituals, “Que sepan lo cerca que hemos estado”.
I rematar-ho amb un “Mwah ha ha ha!”, mentre se’ns emporten calabós avall… 🙂