D’aquí a pocs dies comença a Eivissa un congrés sobre metaversos. Encara que algú no s’ho cregui, no es tracta d’un congrés sobre poesia ni s’hi declamaran hendecasíl·labs. En realitat, el “I Congrés Nacional Mons Virtuals – Metaversos 2008” és una experiència pionera com a model d’atracció turística alternativa a l’illa i també en el seu camp, els espais socials d’Internet i, en concret, la mirada especialitzada sobre uns tipus molt concrets d’aquests espais socials virtuals.

jo mateix?El Palau de Congressos d’Eivissa acull d’aquesta forma un esdeveniment que pretén atreure una versió diferent del que venim anys sentint anomenar com “turisme de qualitat”, i que a moltes ciutats del món té un pes molt important dins els volums turístics que mouen. El viatjant de congressos és una de les quatre castes dels turistes del futur, tal i com descrivia un informe que fa algun temps ja vaig comentar. En un context de competència global entre esdeveniments internacionals, ja siguin corporatius, acadèmics o barrejats, les Pitiüses poden jugar unes cartes que fins ara ni s’havien plantejat tocar. L’agenda de qualsevol investigador universitari, càrrec públic o directiu empresarial està tan plena de convocatòries, que el factor del lloc on se celebri un congrés pot ser un argument important per acabar decidint-se entre vàries ofertes més o menys equivalents. Aquí, l’argument “Eivissa (fora-de-temporada)” pot tenir un valor que probablement encara no hem sabut valorar ni explotar prou bé, però per al que tot just estem començant a dotar-nos d’infraestructures (ara falta promocionar-les; el Palau de Congressos en qüestió, encara no té ni web propi!).

Però em crida més l’atenció encara el tema del congrés. Què són els mons virtuals? Què són els metaversos? La parauleta es popularitza a la novel·la de Neal Stephenson “Snow Crash”, fa una quinzena d’anys i representa un món virtual sintètic, d’interficie gràfica pura, tal i com ja havia estat descrit abans per altres creadors ciberpunks i de ciència ficció. La imatge més popular que podríem donar d’un metavers està a mig camí entre la “Matrix” de finals dels ’90 i el “Tron”, dels primers ‘80. El metavers novel·lesc d’Stephenson porta alguns anys intentant convertir-se en aplicatiu informàtic comercial, però només amb la gran explosió mediàtica del Second Life, produïda especialment durant 2006 i 2007, els metaversos han passat a les pàgines d’actualitat. Crec que més per un excel·lent treball de posicionament, màrketing i comunicació que no pas per les virtuds tecnològiques singulars que Second Life aporti respecte a versions similars i anteriors, com podien ser Habitat o Active Worlds.

Així que Second Life és El tema del congrés. Que l’organitzi una empresa dedicada a fer projectes i aplicacions sobre aquesta plataforma virtual no és casual. Tampoc és cap garantia de qualitat, originalitat i transcendència dels continguts que allí s’hi presenti i debatin, sinó més aviat el contrari. Però això, a un congrés, no és el més important. La convocatòria, tot i estar adreçada en primer lloc a “educadors, universitaris, experts i professionals”, té molt més de comercial que d’educatiu, tal i com ha anat mostrant la mateixa evolució de Second Life als darrers mesos, durant els quals ha anat fent-se menys present a aquestes pàgines d’actualitat.

És cert que encara estem parlant d’un fenomen massiu i molt ressenyable de la Internet actual. Actualment supera ja els 13 milions i mig d’usuaris enregistrats i durant la setmana anterior a la redacció d’aquestes línies, gairebé mig milió d’aquests usuaris hi van estar actius. No obstant, també és cert que els seus índexs de creixement estan alentint-se de forma considerable. Arran de les dades que la mateixa empresa Linden Labs fa públiques (amb una generositat i transparència modèliques), veiem com Second Life està creixent a un ritme gairebé tres vegades inferior al que creixia fa alguns mesos. Durant l’any daurat de Second Life, va créixer gairebé en 800,000 usuaris mensuals (de desembre de 2006 a novembre de 2007). Al mes de febrer de 2007, més d’un milió de nous usuaris; el mes d’abril passat, la xifra no arribava als 370,000.

evolució usuaris second life

Una altra dada significativa és el ratio d’hores connectades dividida entre usuaris totals. A l’abril de 2006, aquesta xifra era de més de 14 hores mensuals per usuari total. Amb el boom de nous usuaris, aquest indicador no podia fer més que baixar, però la caiguda ha estat dràstica: Sis mesos després (octubre 2006) eren 5 hores mensuals. A l’abril de 2007, 3 hores. Actualment, la xifra està en 2,16 hores de connexió mensual per usuari. Miro la bola de vidre i afirmo que aquest indicador haurà caigut com a mínim un 20% més abans d’acabar l’any.

Tots aquests són indicadors mesurables. N’hi ha de menys numèrics, però més importants: el soroll mediàtic (el famós buzz mediàtic) sobre Second Life s’ha anat apagant durant els darrers mesos. Les coses que passen a Second Life ja no són notícia pel fet de què hi passin. Els mitjans de comunicació ja han explotat abundantment aquest recurs i el incessant ritme d’aparició de novetats tecnològiques fa que, fins i tot, Second Life ja sembli una cosa vella o increïblement passada de moda.

Quan realment encara no coneixem ni una part de les possibilitats tècniques reals que l’entorn d’interacció de Second Life pot oferir, resulta que la tendència ja s’ha invertit i ja no queda modern obrir delegacions a la nova terra promesa. Aplicacions integrades al mateix navegador, menys immersives però més flexibles, com les xarxes socials, han pres el lloc mediàtic de Second Life, mentre es van gestant els nous grans fenòmens i protagonistes dels titulars del demà-passat.

Probablement, aquesta precipitada pèrdua de rellevància mediàtica de Second Life tampoc sigui un demèrit del mateix producte. De la mateixa manera que el milió de nous usuaris de febrer de 2007 no hi van anar empesos per la singularitat, bondats i meravelles d’aquesta nova Utopia, tampoc l’alentiment i la pèrdua de rellevància dels darrers mesos sigui culpa dels desenvolupadors de Linden Labs. Probablement, el creixement va dependre massa d’agents externs i dels mitjans de comunicació com per a que fos sostenible. Potser l’operació ja buscava això, un posicionament al mercat punter i puntual, que servís de propulsió del projecte. Si així fos, sens dubte, està més que aconseguit.

Fa alguns mesos em van encarregar un pròleg per a un llibre sobre Second Life que publicarà aviat l’editorial Alfaguara. Allí comparava Second Life amb una nova utopia/distopia més o menys postmoderna. Espero que aviat es publiqui per penjar-ne després una versió electrònica aquí mateix. En qualsevol cas, la qüestió, més enllà del buzz mediàtic i dels linden-dollars acumulats per l’empresa o els seus col·laboradors, serà la mesura en què els usuaris siguin capaços de trobar-hi un valor relacional, social i personal intrínsec que sigui superior als inconvenients comercialitzants de la plataforma. Els usuaris finals, els possibles consumidors de l’hipermercat hiperreal en 3D, la clau de tot plegat, seguiran connectant-se o abandonaran –progressivament o dràsticament- aquest metavers en funció de l’efectivitat que tingui a nivell relacional i social. A aquell pròleg, parlava de la capacitat de Second Life per provocar estremiment entre els seus usuaris. Mentre es mantingui aquesta capacitat i malgrat el que diguin diaris i estadístiques, Second Life mereixerà atenció –com a mínim, la meva.

Sigui com sigui, la temàtica és controvertida i és possible que d’aquí alguns anys, Second Life sigui més una pàgina tancada de la història d’internet que no una de les seves dimensions protagonistes. No obstant, el que és interessant és que se’n faci un congrés, que aquest congrés es faci a Eivissa i que totes les parts implicades, començant per la mateixa empresa i acabant per les institucions públiques que hi ha donat suport, sàpiguen treure profit d’aquesta aposta estratègica, innovadora i arriscada. Molta sort, avatars!

—–

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 16 de Juny de 2008.